El raco de la Marieta

Uf!!! Me ha costado muchos dias conseguir un ordenador en el Tibet que leyese DVD's. Hacia dias que queria hacerte este "regalo cibernetico" para tu cumpleanyos pero nada, no habia manera. Tampoco he llegado a tiempo para el dia 30, pero al menos en Lhasa (y con bastantes problemas) he conseguido colgar alguna cosa.

Solo queria eso, reservarte un pequenyo espacio en mi blog junto a mis vivencias y emociones colgando alguna foto tuya de la parte del viaje compartida en la India. Creo que al menos te mereces eso, no?

Uy, creo que esta ultima se me ha colado... O no? A lo mejor es verdad eso de que el sol y la altura estropean la piel y ya no te reconozco...

Cami de Lhasa

Tashi Deleeeee!!! Ja soc aqui un altre cop, aquest cop a Saga, nom curios pels que treballem al Departament d'Educacio... Potser despres de 2.871 km m'haure de posar nota, no? Be, xorrades a banda, Saga es troba en una important bifurcacio: des d'aqui es pot agafar la drecera al Nepal o be seguir cami de Lhasa. Despres de les tremendes pallises que m'estic clavant, es una autentica temptacio poder arribar a Kathmandu en pocs dies i alla penjar la bicicleta i dedicar-me a descansar, a menjar be, a fer turisme, el trek de l'Annapurna o un rafting magnific de set dies que uns catalans em van comentar al Ladakh. Pero no, el Nepal es un altre viatge (Marieta, te apuntas???). Aquest cop toca Tibet i Kathmandu nomes es el punt d'arribada i el trampoli cap a Delhi des d'on he de volar cap a casa.

Em queden "nomes" uns 715 km per arribar a Lhasa. I dic "nomes" perque els 400 ultims son per asfalt. Oh, asfalt!!! Amb el que l'arribo a odiar quan vaig amb la meva btt per terres catalanes i com estic desitjant ara que arribi! Pensava que la carretera milloraria despres d'Ali, pero...

Ah, me n'oblidava! Encara tinc una tercera opcio: dintre de 50 km hi ha la "Ruta Nord" cap a Ali. Podria agafar-la, tornar a Ali i fer "La Volta al Ngari (Tibet Occidental)". Potser seria el primer. I potser tambe m'enduria algun premi a l'estupidesa...

Clavat a la sorra. Ni el pilots del Dakar mengen tanta pols com jo n'he menjat!!! Com he dit abans, les carreteres... uf!!! Hi ha algun tram recentment asfaltat i molt be, aqui es vola. Pero els trams que estan en obres... Aaaah!!! Totalment insuportables. No se per quina rao, pero aqui s'acumulen tones i tones d'una sorra molt fina on continuament la bicicleta queda clavada. En aquestes circumstancies, el meu carro tambe mostra la seva ineficacia. Si a aixo li afegim el transit dels camions habituals, mes els de les obres, mes els 4x4 dels turistes, mes el vent, la situacio pot resultar dantesca. Total, aqui nomes toca baixar el cap, apretar les dents, no pensar i empenyer, empenyer i empenyer...

Kailash o Kang Rinponche i Jorditurmellsdeplastic. La muntanya sagrada pels budistes, hindus, bon i jainistes. La muntanya que mai ha estat escalada, malgrat que el gran Reinhold Messner i una expedicio espanyola al 2001 van obtenir-ne el permis, havent de renunciar-hi davant les protestes, ja que podien perturbar la traquil.litat dels deus que viuen en el cim. Els hindus la relacionen amb el Mont Meru de la seva mitologia, on te la seva llar Vishnu, el creador i el destructor. Es una muntanya realment magica, amb quatre cares ben diferents (vidre, or, rubi i lapislazuli -en catala?) tambe segons la mitologia.

Be, i un cop plagiada la Lonely Planet, que tal si us explico la meva experiencia al Kailash? Doncs jo vaig completar els 60 km (52 del circuit normal mes alguna "extensio") d'aquest trek-pelegrimatge en dos dies. El vaig gaudir molt, pero sobretot el primer dia, que es quan es veuen tres de les quatre cares. El segon dia, va ser curios passar el Drolma La, un pas de mes de 5.600 m gairebe amb les mans a la butxaca i es que despres de tants dies, els efectes de l'aclimatacio es noten molt (encara que mes fort es el cas dels dos companys eslovens que el van passar carregant la bici...). Un cop passat el port, massa llarg, especialment l'ultim tram que sembla que no s'acabi mai.

L'experiencia de compartir el trek amb els budistes que realment estan fent un pelegrimatge, molt intressant, encara que el que son mes nombrosos els grups de turistes que fan milers de quilometres per fer aquest trek. Aixo es nota en les nombroses facilitats que es troben pel cami (teashops, allotjament...). Res, que es pot fer el trek gairebe a pel. La nota negativa: l'enorme quantitat de merda que hi ha en els campaments.

Jo tambe recordare aquest trek pels tres esquincos al mateix peu que em vaig fer. No es que no sigui habitual en mi patir esquincos, pero tres en dos dies!!! El primer als 15 km, pero no passa res, perque els turmells del Jordi ja tenen mes de plastic que no pas d'os, cartilag i lligaments. Per tant, 45 km mes despres del primer esquinc. Fa anys que intento evitar-ho, pero em sembla que ja no queda mes remei que passar per quirofan, ni kinesiologies, ni ostepaties, ni histories. El problema son els quatre mesos de recuperacio, que no se si perdre'm la temporada de neu o l'estiu... jajaja!!! Si algu del Lauro em llegeix, entre operacions de vista i turmell, potser que no m'espereu fins el curs 2008-09, jajaja!!!

Aigues miraculoses? Despres del Kailash, visita a l'altre indret sagrat de la zona: el llac Manarosavar, situat a uns 4.500 m. Lloc impressionant, sobretot per la presencia del Gurla Mandata de mes de 7.700 m dominant el fons. Una estoneta de relax i un banyet (nomes fins els genolls, eh? No us penseu). Ara be, aquells vint minuts van resultar providencials pel meu turmell esquincat i pels meus bessons que feia tres dies que semblaven dues pedres. Miracle? Un tiu tan poc espiritual i tan terrenal com jo, dificil creura en aigues miraculoses. Jo mes aviat ho atribueixo a la aixa temperatura de l'aigua i als efectes d'allo que en el mon de la rehabilitacio es coneix com a crioterapia.

You 're my hero!!! Aixo es el que deia un xines que va arribar en 4x4 quan jo reposava tranquil.lament al llac. El carro, per merdos que sigui, desperta admiracio i res, que resulta que per ell jo era un heroi. "Que no, que no -deia jo- d'herois a la guerra, als comics i a las pelis, jo no soc cap heroi". Pero res, "No, no. You 're my hero" i acte seguit les meves mans estaven plenes de xocolatines i pomes. Be, doncs benvingut sigui, sere el teu heroi i estare al teu album de fotos de les vacances, com al de molts altres xinesos.

Aquestes mostres de solidaritat es repeteixen continuament. Dos dies despres, mentre dinava tranquil.lament a un coll amb una vista preciosa que combinava dunes, llac i l'Himalaia al fons, s'atura un altre 4x4 i despres de les preguntes i fotos de rigor: ampolles d'aigua, xocolata, mocadors humits... "No, no pareu, que jo no puc carregar amb tot aixo, que jo no vaig en cotxe com vosaltres". Pero res, ells seguien omplint-me les butxaques. Cartrons de llet!! Quan ja vaig dir "No, aixo si que no" va ser quan van treure una llauna amb un escut que em resultava familiar i a sota posava "Real Madrid". "Si home! Gairebe tres mesos voltant per Asia en condicions higieniques precaries, no he agafat res i ara beure aixo perque m'entri una diarrea!!!"

Nomades tibetans. Porto ja uns quants dies tastant l'hospitalitat tibetana. No intento estar sempre a l'hora de dinar o dormir davant d'una tenda nomada per aprofitar-me de la seva hospitalitat, pero quan l'he volguda o l'he necessitada, vaja si l'he pogut tastar. De vegades es nomes un simple arros perque no tenen mes; de vegades el te salat i amb mantega que tants turistes detesten pero que a mi mj'agrada i em resulta especialment energetic; de vegades chura, tsampa... o simplement l'escalfor de la seva tenda, amb l'estufa central que tambe fa de cuina i que funciona a base d'excrements de iak i de cabra. Fa pocs dies em van oferir un tros de no se quina viuscera d'una cabra que acabaven de matar. Jo menjant visceres!!?? Pero tenia tanta gana que no vaig dir que no i vaig pensar, mira en definitiva, proteines pel cos, que falta li fan. El mes curios i que quan em vaig adonar, jo estava assegut a un pam del cap de la cabra, que estava tirat per alla a la tenda.

Anem acabant... 2.871 km. En queden uns 2.000. Estic cansat pero content perque havent arribat aqui, ja no tinc por ni que la meva forma fisica ni que la meva forca mental em facin acabar abans. El problema segueix sent una possible lesio i/o malaltia i com no, el puto carro de merda. I ho dic aixi perque aixi ho sento. Ahir, tercer cop que el vaig haver de soldar. A mes, se'm va trencar una peca importantissima (l'ancoratge amb la bici). Sort que en portava una de recanvi.

Ah, per fi he penjat alguna foto-retrat. En tinc de guapes, pero com que son gairebe totes en format vertical i no m'atreveixo a interpretar com s'ha d'escriure "girar" en xines, doncs no m'atreveixo a clickar res, no sigui que que en comptes de "girar" faci "esborrar". Qui vulgui veure moooltes mes fotos, a casa despres de convidar-me a un bon entrecot.

Apa, us deixo que estic a ciutat i vaig a donar-me el plaer d'una Lhasa "beer from the roof of the world".

Per fi al Tibet!

Doncs si, el Tibet era la meva fita i aqui soc! I Deu n'hi do si ha costat! En primer lloc per l'enorme volta que m'han obligat a fer els governs indi i xines per accedir-hi. Gairebe estic veient des d'aqui les muntanyes del Ladakh que vaig visitar ara fa dos mesos i que era la via d'entrada logica al Tibet. En segon lloc, per la terrible duresa del recorregut. De Kashgar a Ali on soc ara: 1.355 km, la major part per unes pistes en un estat mes que lamentable (ara entenc perque l'Enric va trencar aqui la seva bici) i travessant fins a nou ports de muntanya, alguns d'ells per sobre dels 5.000 metres. Per no parlar de les condicions de "l'allotjament"... Les tres nits que he acampat al voltant dels 5.000 han resultat una miqueta dures, sobretot pel fort vent que no em deixava dormir en tota la nit i que de vegades impedia fer alguna coseta de sopar calent. I que dir-vos de la merda acumulada durant aquests dies? Resulta curios com quelcom tan quotidia com una simple dutxa es converteix en un autentic luxe aqui.

Pero be, no em queixare pas, sabia on venia i sabia que tot aixo formava part d'allo que alguns en diuen aventura, per mi simplement experiencia (que no es poca cosa). I no penseu que nomes he patit. Si fos aixi ja hauria baixat de la bici. En aquest tipus de viatges hi ha moments durs, pero si els fem es perque n'hi ha d'altres de realment inoblidables. A mes, he fet en 16 dies un recorregut que habitualment es fa en 21. Tampoc puc queixar-me en aquest sentit, no creieu?

Ara soc a Ali, primera ciutat important del Tibet Occidental i on tothom aprofita per descansar, recuperar part del pes perdut, comunicar-se amb el mon i... dutxar-se!!!

Sortint de Kashgar. Vaig abandonar Kashgar massa rapid. Una llastima. A algu li semblara rididul el que dire, pero realment estic dedicant poc temps a aquest viatge. Gairebe tothom que volta per aqui en bici ho fa durant molts mesos o inclus anys. Aixo els hi permet arribar a les ciutats i gaudir plenament d'elles mentre es recuperen de l'esforc. Jo he planificat un recorregut massa llarg per tant poc temps i volia sortir rapid de Kashgar per intentar guanyar algun dia que em permetes gaudir mes de Lhasa, del Kailash, de Kathmandu o d'alguna de les fites del cami. De totes maneres, Kashgar em va agradar mes del que em pensava. Tothom m'havia dit que no valia res, que els xinesos se l'havien carregat... i d'acord, segur que no es la Kashgar que va coneixer Marco Polo, pero el que queda de la ciutat antiga consera coses molt interessants. Aixo si, dos mons en una mateixa ciutat. La part vella, de majoria uigur i la part nova, d'amplies avingudes i de moderns comercos ocupada pels xinesos.

Els primers 300 kilometres aproximadament son desesperants. El cel sempre gris, el desert mes lleig que mai he vist, totalment pla i amb rectes quilometriques... Una monotonia total. Almenys aqui la carretera es molt bona i aquest primer tram se supera rapidament amb tirades de 150 quiometres diaris. La meva especialitat, xupar roda dels motocarros electrics. A prop d'alguna ciutat mes o menys gran, aquests vehicles fan la funcio de transport public. Quan jo veia que algun m'avancava, apretava darrera d'ell i apa, a rebuf. Em feia gracia la cara d'estupefaccio dels passatgers dels motocarros veient com un tiu disfressat amb casc i ulleres d'extraterrestre i tibant d'un carro els seguia a 30 km/h a un metre i mig de distancia...

Es per la dreta? SI. O be es per l'esquerra? SI. El cami puja, baixa o es pla? (amb gestos amb la ma no gaire dificils d'imaginar) SI. Ho enteneu? Doncs aquestes son les respostes que donen els xinesos a alguna pregunta sobre el cami. No tenen ni punyetera idea de que els hi estas dient, pero ells diuen que si. La comunicacio amb els xinesos es complicada. D'angles, res de res. I el llenguatge gestual, com si no existis. De vegades et preguntes, tan dificil es escriure un preu o indicar-lo amb la ma? Ells parlen i es queden tan amples, encara que vegin que tu no tinguis ni idea de xines. Mes d'un cop et treuen de polleguera. Aaaaahhhhh!!!!! En d'altres moments poden resultar simpatics i agradables. No se, em desconcerten. No se que pensar d'ells despres de tant de temps.

Comite de benvinguda. Continuant amb els xinesos, m'ha resultat curios veure com durant els primers dies de recorregut cada vegada que m'aturava en alguna poblacio, deu, vint, trenta persones s'arreplegaven al voltant de la meva bicicleta. Aixo del carro els hi feia molta gracia i s'acostaven a veure'l. Despres, a comentar i analitzar cadascuna de les parts de la bici. El problema era que com jo, un cop controlada la cartera i la camara de fotos, em despreocupava de la bici, en el moment d'arrencar, els canvis gairebe sempre cridaven, ja que ells se n'havien encarregat de comprovar la utilitat de les palanquetes.

El fugitiu. Tornant al recorregut, un australia que vaig coneixer a Kashgar i que venia de fer el mateix trajecte en sentit invers, em va dir que a Yecheng, on comenca "l'autopista Xinjiang-Tibet" hi havia molta policia i que seria bo passar aquest tram de 50-60 km de nit. Amb tot el que jo havia sentit sobre els problemes per entrar al Tibet, vaig decidir fer cas d'un paio experimentat i apa, a les 12 de nit sortia com un furtiu cap al Tibet, apagant el meu frontal cada vegada que s'acostava un cotxe de policia per la carretera. Pero es clar, resulta que un no es Harrison Ford i al cap de 28 km els flamants neumatics Schwalbe Marathon XR que no punxen mai, van decidir no continuar i punxar per unica vegada en els 2.000 km que porto. Genial!! Les 2 de la matinada i a sobre el neumatic de darrera que m'obligava a desmuntar el carro. Que faig? L'arreglo? No, ara em fa molta mandra. Decisio: improvisar un bivac al costat de la carretera en un desert polsegos de merda. Alla s'acabava la fugida.

Despres vaig comprovar com el comentari de l'australia era una tremenda xorrada. Em van passar molts cotxes de policia pel costat i cap problema; als checkpoints, cap problema; un cop a Ali, cap problema per obtenir el permis. Alguns pensareu: ja t'esta be per burro! Quina xorrada estar pedalant a les 2 de la matinada! Be, potser si, pero jo penso que encara es una xorrada mes gran que a la mateixa hora les discoteques espanyoles estiguin plenes de joves deixant-se el fetge. Son simplement diferents maneres de fer l'idiota...

La llum del Tibet. Despres de passar els primers 300-400 km plans, desertics i grisos, la cosa es va animar una mica amb l'aparicio de les primeres muntanyes. Dur, molt dur, pero almenys diferent. De totes maneres, malgrat ser forca maco, em resultava una mica monoton. Paisatges de muntanya, si, pero massa repetitus. Per mi, realment el recorregut comenca a valer la pena de veritat a partir del primer port de muntanya de mes de 5.000 metres, quan s'entra a l'Aksai Chin i sobretot al final d'aquest, a la frontera amb el Tibet. Aqui comencen a apareixer forca llacs, pero per mi la llum, sobretot la llum es la que fa especial aquesta part del viatge. Els cels son senzillament impressionants. Les ultimes hores del dia son les millors. En aquesta hora la llum, el seu reflex sobre les muntanyes, el color del cel, dels nuvols, del terra, dels llacs es senzillament indescriptible. Es aleshores quan mes gaudeixo, quan pedalo a tota castanya per sobre dels 5.000 perque em sento mes fort que mai, quan pedalo tranquilament per gaudir plenament del paisatge o quan simplement crido, ric o ploro. Estic sol, soc l'amo dels meus sentiments i faig el que mes em ve de gust. Soc lliure.

Al vent, de cara al vent. Pero a mes de la llum, al Tibet tambe fa vent. N'havia sentit a parlar i segons algunes guies, sempre es compleix la Llei de Murphy i el vent bufa ineludiblement de cara. Jo no ho havia experimentat fins els ultims quatre dies, pero deu n'hi do si ho he viscut!!! Precisament quan el mes complicat d'aquesta part del recorregut ha acabat, apareix el vent per afegir una miqueta d'emocio. El penultim dia, circulant per una pista molt bona, ben compactada i totalment plana, la meva velocitat era de 7-9 km/h i apretant les dents per poder-la mantenir!! Espero que Murphy es relaxi els propers dies i que empenyi una miqueta per darrera.

El meu carro. De moment, la meva salut de conya, cap problema i la meva nova Conor esta funcionant a la perfeccio. El que ja em te una miqueta fins els collons i que em pot engegar el viatge a n'orris i acabar amb les meves il.lusions es el meu carro. S'han trencat ja diverses parts que he arreglat com he pogut i me l'han hagut de soldar dos cops. La darrera vegada que es va trencar no se si va ser gracies a Deu, a Ala, a Buda o a la Divina Providencia, pero al cap de cinc minuts va apareixer del no res el McGyver eslove, que em va fer una reparacio que jo hauria estat incapac de fer i em va permetre arribar al seguent poble per soldar el carro. Llastima que el seu problema era molt mes greu i ell i el seu fill estaven alla esperant que algun camio els carregues fins a Ali. Per cert, a la foto, no us perdeu la careta que fa servir el soldador tibeta per protegir els seus ulls. Visca la seguretat laboral!!

Gent d'arreu. Aixo no es ni el Camino de Sanitago ni la Transpirenaica. Per moltes raons aqui hi ha poqueta gent, pero si que he coincidit amb algu des que vaig sortir de Kashgar. Un raconet per aquells amb qui he compartit alguna vivencia. Els primers Michiel i Anna; ell holandes, ella de Singapur i residents a Nova Zelanda. Vaig compartir cinc nits amb ells, encara que no sempre pedalavem junts. Ella parlava xines i aixo facilitava molt les coses. El seu xines ens va permetre descobrir una dutxa publica en un dels poblats miserables que es troben pel cami i poder-me donar el plaer d'estar quinze minuts sota l'aigua bullint... Ooooohhh!!! Elie i Toni, una parella francoalemanya amb qui vaig compartir una memorable acampada al llac Pangong, amb el so de fons de l'onatge que em feia recordar a la nostra Costa Brava. I en ultim lloc, Primoz i el seu pare, la parella eslovena. No he pedalat amb ells, pero amb Primoz es curiosament amb qui mes he connectat aquests dies. Potser es per la idioma. Viu a Madrid i parla un perfecte castella. Em va dir que es dedicava professionalment a la fotografia i quan veig veure alguna de les seves obres a l'ordinador em vaig quedar senzillament de pedra. M'ha dit que he d'anar a alguna de les seves exposicions, potser a la que properament fara a Venecia. M'agradaria molt veure les seves fotos a mida real. Si voleu comprar-ne alguna, prepareu uns 6.000 euros... Son peces de col.leccionista.

Be, despres del merescut descans un cop acumulats 2.080 km, uns 300 km cap al Kailash i el Manarasovar, la muntanya i el llac sagrats. Aquesta part es presenta a priori mes suau. A mes, alla deixare la bici per fer una kora i redimir tots els meus pecats fent la volta caminant al Kailash, encara que potser no en tindre prou nomes amb una...

Despres, possiblement quedin uns 2.000 km mes. No ho se. Encara no tinc decidit quin cami seguir. L'unic que tinc clar es que intentare seguir gaudint tan com pugui.