Nepal: final de trajecte. Pero un final inesperat...

El titol que havia pensat per aquesta ultima cronica havia de ser "Kathmandu: final de trajecte", pero no ha pogut ser. I es que despres de 4.700 quilometres pedalant, m'he quedat a nomes 100 del meu objectiu!!!

Oi, que en algun lloc d'aquest blog havia escrit que si no arribava seria per culpa del carro? Doncs aixi ha estat. El que no m'esperava es que el meu carro "moris" atropellat per un cotxe. Si, si, com ho llegiu. Tanta epica, tants quilometres, tantes soldadures per acabar d'aquesta manera...

Cronica d'una mort anunciada. El darrer dia de viatge al Tibet ja va comencar amb el carro trencat. Mals presagis. La sortida era des de Nyalam que en tibeta significa "la porta a l'infern"... I es que a partir d'aquest lloc la "carretera" fa un llarguisim descens cap al subcontinent indi per un profund engorjat, molt frequentment enmig d'una espesa boira a l'epoca dels monsons.

El comencament de la baixada pero, per mi tenia mes semblanca amb el paradis que amb l'infern. El canvi radical de paisatge, amb el color verd de fons, amb parets verticals i constants salts d'aigua em recordaven a algunes valls alpines i pirinenques i em portaven bons records. No obstant, l'aigua i "el ministeri d'obres publiques xines" s'encarregaren ben aviat de posar-ho molt dificil. Maquines per tot arreu amb un soroll espantos i un fum molt molest, un cami desastros i fang, fang i mes fang. Un fang que em va deixar rapidament sense pastilles de fre ni al davant ni al darrera. Apa, a perdre una bona estona per canviar-les i centrar les rodes. I poc despres de fer-ho, el carro trencat del tot. Aixo em va obligar a fer l'ultim quilometre abans de la frontera caminant amb la bici al costat.

Despres dels facils tramits a la frontera i mentre tractava de trobar un soldador que s'atrevis a arreglar aquell desastre, vaig notar com el carro es quedava clavat. "Que estrany", vaig pensar. I en mirar enrera, no m'ho podia creure: un 4x4 damunt del carro plegat per la meitat. En aquell mateix moment vaig saber que el meu viatge havia acabat a nomes 100 km del final!!! Rabia, desesperacio, frustracio... No vaig poder contenir tots aquests sentiments i la meva reaccio va ser comencar a cridar i a donar cops de puny al capo del cotxe (quina xapa mes dura tenen els punyeteros 4x4!). De seguida, desenes de persones presenciant l'espectacle d'un estranger insultant a 10 cm de la cara al conductor despistat. Aquest, educat en la cultura hinduista i budista, aguantant imperturbable els crits, el significat dels quals era totalment incomprensible per ell. L'acompanyant que em diu que em porten fins a Kathmandu. Jo, en comptes d'alegrar-me li deixo anar que no, que he fet 4.700 km en bici i que vull acabar en bici. Veig algun somriure... La situacio era de foto, us ho asseguro, pero nomes faltava que treies la camera enmig d'aquell merder quan el protagonista era precisament jo.

Per molt que volgues, allo no tenia mes solucio que acceptar l'oferiment i donar per acabada la meva travessa el dia 15 d'octubre. Almenys havia arribat al Nepal amb la meva bici, encara que en aquest pais no hagues pogut donar ni un sol cop de pedal.

Un cop al cotxe, vaig intentar gaudir dels paisatges espectaculars. Despres de dos mesos al desert, havia passat en poques hores a la jungla. Quin canvi tan brutal en el paisatge provoca la barrera natural de l'Himalaia!

I un altre canvi: la gent. Quantes fotos em vaig arribar a perdre en aquest tram! Aaaahhhhh! Quina rabia no poder gaudir d'aquell descens sobre la meva bicicleta. M'hauria agradat tant... Sentia com si m'haguessin robat la gran il.lusio de quasevol projecte: arribar al final. No tenia la possibilitat d'arribar a Kathmandu pedalant i poder-me emocionar. I ho havia fet aquell que estava conduint davant meu, que semblava un sicari enviat pels de Karro-o de Manlleu (el carro catala que ha resultat ser un fisco total i que ja he perdut de vista) perque no pogues dir que havia estat per culpa seva que no havia pogut acabar.

De totes maneres, qui em coneix be, sap que sempre intento trobar el costat positiu a totes les situacions de la vida i unes hores despres, assegut a la terrassa d'un dels magnifics restaurants de Kathmandu, gairebe ja no recordava aquell incident. A mes, el dia seguent va ploure durant hores. Vaig pensar que hauria estat massa desagradable pedalar sota l'aigua en una carretera molt transitada i que m'havia evitat el caos de l'entrada a Kathmandu. Ja era alla, ja podia descansar, ja podia menjar be i a sobre em quedaven alguns dies per poder-los dedicar a allo que mes em vingues de gust. I tot aixo despres de pedalar 4.704 km. Aixo no m'ho treura pas ningu!!!

Descensus interruptus. El descens que no vaig poder acabar, estava inclos en el que en el meu mapa estava indicat com a "el descens mes llarg del mon". I una merda! Be, no se si sera el mes llarg del mon o no, el que si que tinc clar es que alla, l'unic que baixa de manera continuada dels 5.200 fins als 900 metres es el riu. La pista, a mig descens comenca a fer un puja i baixa constant. Jo, que nomes esperava deixar-me caure, em trobava enmig d'un recorregut trencacames amb un vent brutal de cara. Aquest dia vaig decidir plegar abans d'hora i quedar-me a "la porta de l'infern", perque si allo que havia passat encara no ho era, que m'esperava despres? Pero la primera part del descens... Ooooohhhhh!!!! Increible! Quines sensacions! A 5.200 metres, amb el cel impactant del Tibet, amb el Shisapangma davant dels meus nassos i a l'esquerra, tot un seguit de cims de 6.000 i 7.000 metres espectaculars. Davant meu, quilometres i quilometres de descens (suposadament). No sabeu la quantitat de vegades que vaig arribar a cridar mentre baixava jo solet absolutament flipat. Algu dira que estic penjat (com quan pedalava de nit), pero es que durant tota la meva vida jo m'he muntat les meves flipades tot sol, nomes amb l'ajut del meu cap, i sempre m'ha semblat molt trist aquell que ha necessitat fumar-se o ficar-se qualsevol merda al cos per poder flipar.

Chomolagma/Everest. El rei d'aquesta part del trajecte. Per tota la vida em quedara la imatge de la posta de sol a l'Everest. Es d'aquells moments que et quedes sense paraules per poder-los explicar. Em vaig passar una hora ficat en un forat enmig d'unes ruines al costat del monestir de Rongbuk per protegir-me del vent i fred que alla feia. Jo alla ben solet. Quina hora! Absolutament deliciosa. Una de les postes de sol mes llargues i maques que mai he vist. Que be que em sentia alla, davant del sostre del mon, fent moltissimes fotos de l'espectacle de llums i ombres que estava presenciant.
Si que es cert que a l'Everest li treu part d'encant el fet que els cotxes puguin arribar gairebe fins al campament base, pero oblidant-me d'aquest "petit detall" i pensant que jo havia arribat alla despres de molts dies i molts quilometres i sense l'ajut de res ni de ningu, em vaig sentir molt orgullos i satisfet.
He de reconeixer que vaig ser una mica dolent per alegrar-me quan algu em deia que tenia mal de cap, que havia passat la pitjor nit de la seva vida... Jejejeje. Jo pensava: "Aixo us passa per anar a la muntanya en cotxe i per menysprear l'altitud!". A gaudir de la muntanya nomes despres d'haver-la suat!

Amb ganes d'acabar. Malgrat passar per un dels trams mes macos de la travessa, creuant l'Himalaia i podent veure fins a cinc cims de mes de 8.000 metres, contemplar moltes escenes interessants de la vida rural al Tibet i algun monestir molt interessant, el tram Lhasa-Khatmandu que jo tenia tantes ganes de fer, ratificava alguna de les sensacions que havia tingut a Lhasa. Comencava a estar fart ja de nens que en el moment en que et veien feien l'esprint de la seva vida per saludar-te i acte seguit posar la ma per demanar. Algun d'ells fins i tot s'atrevia a agafar el carro o a llancar-me alguna pedra o qualsevol artefacte! No, aixo si que no ho podia aguantar. Aquest no era el Tibet que jo havia conegut a la part occidental. Per descomptat que no pensava quedar-me amb els bracos creuats davant aixo i que vaig respondre a molts d'aquests "atacs". Algun nen tibeta he vist plorar, demanar perdo suplicant o correr amagant-se darrera el seu pare. Que dolent que soc!!! Jajajaja.

Als nens que els turistes hem convertit en autentics captaires li afegire un munt de 4x4 i camions pitant i aixecant pols, el fred del mes d'octubre als 5.000 metres amb la tenda coberta de gel mes d'un dia, unes quantes jornades amb un fortissim vent de cara i la proximitat de la meta. Tot aixo va provocar que els ultims dies comences a tenir ja ganes d'acabar. El que passa es que no volia pas acabar ni tan rapid ni d'aquesta manera.

Quatre numeros. En cap moment vaig voler fer d'aquest blog una simple descripcio tecnica del recorregut amb noms que a aquell que ho llegis en definitiva li sonarien a xines. La meva intencio era recollir les emocions que anava sentint durant el viatge i compartir-les amb qui volgues. De totes maneres, oi que em permetreu que en aquesta ultima cronica escrigui quatre dades anecdotiques? Alla va.

- Dates del viatge en bicicleta: De l'1 d'agost al 15 d'octubre de 2007

- Km pedalats: 4.704

- 58 dies en bici, 10 caminant, 12 d'inactivitat (algun dia de nomes mitja jornada i algun altre de doble activitat. Per ex: mati caminar/tarda bici)

- Etapa mes llarga: 169,29 km (i perque ja es feia fosc d'hora, perque volia arribar als 200...)

- Dia amb mes hores (reals) sobre la bici: 9: 07'

- Dies a mes de 4.000 metres: 45 (14 d'ells per sobre dels 5.000. Aixo aproximadament, perque els mapes que tinc no es posen d'acord amb les altituds)

- 38 ports de muntanya o ascensions (el desnivell acumulat no el se perque al Kailash el meu altimetre es va fondre, pero alla donava... 40.000 metres!!!)

- 3 caigudes sense consequencies (l'ultima el darrer dia tractant d'esquivar una galleda llancada des de les alcades per un obrer de la carretera a l'infern)

- 6 esquincos al turmell dret (pero el viatge no era en bici?!?!)

- 2 punxades (no esta malament tenint en compte que la meva bici tenia 3 rodes) + 2 radis trencats + 6 soldadures al carro (la setena no va poder ser possible)

- 44 nits dormint en hotels, guesthouses o succedanis (molt mes del que m'hauria pensat al comencament), 22 acampant, 3 en cabanes o edificis abandonants, 2 sota el porxo d'alguna casa/granja, 1 en una casa particular, 1 en un aula d'una escola, 1 en un monestir, 1 bivac

Ultimes reflexions. Be, aixo s'ha acabat. Una setmaneta mes i a casa. Ara, nomes queda aprofitar els ultims dies al Nepal, amb aquest paisatge tan espectacular i tan diferent al del Tibet. El meu viatge en bici ja forma part del passat. Una experiencia mes que fico en el bagul dels meus records i que quan miri enrera em fara sentir orgullos i satisfet i que segur que fara dibuixar un somrirure als meus llavis.

Ja havia fet alguna travessa i "passejadeta" de mes d'un dia en bici: Transpirenaica, Atles marroqui, Cami dels Bons Homes, Volta a la Cerdanya-Alt Urgell, Canal du Midi, Cami de Cavalls. Feia anys pero, que tenia ganes de fer un autentic viatge amb la meva bicicleta. I he triat una de les zones mes dures que hi ha al planeta. Aqui he sentit mes que mai el que em va dir un alacanti que em vaig trobar al bell mig de l'altipla bolivia mentre feia la volta al mon en bici: "Viatjant en bici pots passar algunes de les millors experiencies de la teva vida, pero tambe algun dels pitjors moments". Ho ratifico, afegint-hi que aixo pot passar en un mateix dia. De totes maneres, els moments durs passen i la memoria recupera nomes les grans sensacions, aquelles que no es poden viure darrera el vidre d'un cotxe.

Animo a tots els que us agradi la bicicleta i la muntanya a viatjar d'aquesta manera. N'hi ha milers d'opcions. La que jo he triat es durissima, pero no us penseu que nomes esta a l'abast de superhomes ni que cal haver participat en l'IronMan de Hawai per fer-la. Jo ni una cosa ni l'altra, obviament. Si que cal un nivell forca acceptable de condicio fisica, pero sobretot ser molt perseverant, lluitar per assolir un objectiu i saber patir... I jo aixo, doncs em sembla que si.

Aquesta experiencia tambe em dona mes motius encara per intentar transmetre als adolescents amb els que treballo els valors de l'activitat fisica com a font de salut, de plaer i diversio, de relacio social, de cultura... com una opcio d'oci i lleure mes, encara que avui en dia lluitar contra el JB, la maria i el Marlboro sigui forca dificil, ja que junts formen una societat massa forta.

Viatjar, viatjar... Si la gent viatges mes i obris la seva ment podria veure com hi ha altres formes de viure, de pensar, diferents a la nostra. Podria comprovar com a tot arreu hi ha bona gent. Podria aprendre de l'hospitalitat de molts pobles. Potser hi hauria mes tolerancia. Potser hi hauria menys conflictes. Els nostres dirigents potser haurien de viatjar tambe amb menys parafernalia i mes contacte amb el poble. I les religions? Doncs despres d'aquest viatge encara tinc mes clar que no son ni mes ni menys que diferents formes d'interpretar la vida i la mort que s'han desenvolupat a cada part del mon en funcio de la propia cultura o d'aquella que l'ha envaida i que el mes important es el respecte i la tolerancia envers cadascuna d'elles. Jo seguire sense creure en cap Deu i preferire creure en les persones i en la seva bondat.

"I ara que?" Aquesta es la pregunta que em feia tothom quan vaig tornar de l'Aconcagua. Segur que ara algu me la tornara a fer. Sembla que despres de fer alguna cosa mes o menys seriosa, la gent esperi que estiguis preparant algun gran projecte, com si fossis un gran alpinista o aventurer, jajaja... Pero no, res mes lluny de la realitat. No formo part de l'equip de "Al filo de lo imposible" i el dia 29, a treballar com un currante mes. Ara be, "petits projectes" d'un pont, d'una setmaneta o de les properes vacances segur que comencaran a sortir. Per mi son petits objectius que m'ajuden a mirar amb il.lusio el futur. Segur que hi ha objectius mes lloables, pero aquests son els meus i almenys en tinc, quan em sembla que els problemes de molta gent en una societat tan acomodada com la nostra deriven de l'absencia total i absoluta d'objectius. Ui ui ui... que se'm va l'olla. Anire acabant...

No voldria acabar pero, sense donar les gracies a tots aquells/es que m'heu seguit i molt especialment als que m'heu escrit via comentari o via correu electronic. Totes i cadascuna de les mostres d'anim que he anat rebent m'han fet una especial il.lusio. Moltes gracies. Per cert, el primer que vaig fer un cop em vaig poder connectar a Kathmandu va ser llegir els comentaris al blog. Us tenia, localitzats, comentaristes, pero no us havia pogut llegir per culpa de la censura xinesa.
Gracies Enric per a mes de seguir-me i donar-me anims, dedicar-me unes estonetes del teu temps a passar-me una valuosa informacio del teu viatge per aquestes terres l'any passat.
Moltes gracies a la meva familia per seguir-me, per posar-me al dia del que ha passat per alla, per desitjar que torni, per patir per mi, per estimar-me, per haver crescut amb ells... Sobretodo a ti mama, que se que eres la que peor lo ha llevado. Ves? Los 4 meses casi han pasado y enseguida estare ahi. Todo llega en esta vida, y el tiempo, por suerte o por desgracia, solo tiene una direccion.
Y Maria. Que te voy a decir a ti? Mira, ademas de todo lo dicho en el parrafo anterior le anyades... gracias por compartir buenos y malos momentos y sobretodo, gracias por comprenderme, gracias por entender que para sentirme un poco mas vivo, de vez en cuando necesito hacer alguna "locura" de este tipo, que no puedo ver pasar la vida desde el sofa.
Patrocinadors... Mmmmmm... Espera que pensi...Em sembla que no en tinc. Crec que el meu equipament no esta ple de pegats. Aquests viatgets sempre me'ls he pagat de la meva butxaqueta. A l'Aconcagua crec que era l'unic tonto que hi havia alla sense un sol patrocinador. Be, potser aixo em fa una mica mes lliure. Avui tinc menys diners que fa quatre mesos, pero soc moooolt mes ric.

Alguns m'heu dit que hauria d'escriure un llibre d'aixo. Un respecte pels escriptors, si us plau!!! Jajaja. Gracies per l'elogi desmesurat, pero no. Aquest ha estat el meu llibre i aqui el tanco. Espero que us hagi agradat.

Ens veiem a casa.

PD: Mario y Ana, quizas vuelva a abrir un momentito el libro para colgar alguna foto del Ladakh ya que en su momento no pude y para que aparezcan los companyeros madrilenyos en el blog. Si no sabeis de que va lo del libro, hala, a leer el ultimo parrafo en catalan. Y no os preocupeis por ello, que todo el mundo sabe que Aznar leia y hablaba catalan en la intimidad...

Benvinguts a Lhasaventura!

Musica, espectacle de llum i color, folclore, restaurants, botigues, serveis, turistes per tot arreu, venda d'entrades a cada monument... Nomes hi falta un gran cartell lluminos a l'entrada de la ciutat on digui "Benvinguts a Lhasaventura". Els xinesos han aconseguit fer el seu parc d'atraccions al cor del Tibet, transformant completament la ciutat sagrada, arraconant el poble tibeta en petit barri d'aquest ja gran centre urba i que no sembla que hagi de deixar de creixer. Els tibetans son una immensa minoria a la seva terra i encara ho seran mes en el futur degut a la politica no reconeguda del govern xines d'immigracio de xinesos Han que ja havia pogut comprovar per tots els racons que havia visitat, pero que aqui pren unes dimensions exagerades.

M'esperava una entrada a Lhasa molt emotiva. Creia que en el moment de veure el Potala em tremolarien les cames. Eren massa dies esperant-ho, molts quilometres recorreguts, molts esforcos, moltes emocions, i tot amb nomes l'ajut de les meves cames, el meu cor i el meu cap. Pero no, l'emocio es va transformar en un sentiment un tant estrany, una barreja d'incredulitat, frustracio, mala llet... I mira que ho havia llegit i me n'havien parlat, pero quan portava ja set o vuit quilometres pedalant per grans avingudes, travessant cruilles cap a poligons industrials de nova creacio i veient xinesos, xinesos i mes xinesos, no m'ho podia acabar de creure.

Per sort, la cosa va canviar molt quan despres d'allotjar-me me'n vaig anar directament a voltar pel Barkhor, el nucli antic on es concentra el poble tibeta. Alla l'espectacle es impactant: milers de tibetans fent voltes al Jokhang (el temple mes important de la ciutat), fent repetides postracions davant la seva facana principal polint el terra amb cada lliscament, fent voltar els seus molinets d'oracio, encenent espelmes... A la placa del Johkang un pot seure i mirar, simplement mirar i poden passar hores. Be, tambe es pot fer alguna foto. I es que es d'aquells llocs on pots disparar sense mirar i tenir moltes possibilitats de treure una bona foto. A mes de tibetans, a la placa hi ha moltissims turistes i, per tant, moltissimes botigues i, com no podia ser d'una altra manera, tambe hi ha policia i cameres que controlen els moviments dels tibetans, no sigui que a algun d'ells se li ocurreixi conspirar contra l'estat xines o atrevir-se a demanar la independecia pel Tibet. No seria el primer cop que aqui s'inicies alguna petita rebel.lio rapidament sufocada per l'implacable estat xines.

I es que Lhasa concentra al mateix temps l'essencia i la desgracia del Tibet. Lhasa es el centre espiritual del Tibet. Aqui un pot veure com es i com actua el seu poble, pero tambe es facil observar el resultat de la pressio i la repressio del govern xines.

Quan dic que els xinesos han construit un parc d'atraccions, que han fet una ciutat a la seva mida, ni m'estic oposant ni estic criticant la modernitzacio de la Xina. Em sembla un desastre la incorporacio d'aquest enorme pais al sistema capitalista que tard o d'hora es pagara, pero... qui som nosaltres per donar exemple? El problema es que en aquesta terra ho estan fent passant per damunt de tot un poble. No m'importaria si aquesta modernitzacio l'haguessin decidit els propis tibetans, pero no, ells aqui no decideixen res. Els van envair fa mes de 50 anys obligant al seu govern a exiliar-se i ara estan patint una segona invasio molt mes gran i tambe mes subtil.

En definitiva, que porto tres dies i mig en aquesta ciutat tenint sentiments contradictoris. L'exemple mes clar, avui amb la visita al Potala. Aquest mati estava fascinat per estar en aquell indret, pero tambe cabrejat quan veia tants xinesos visitant allo que el seu pais havia volgut destrossar; quan llegia els panells informatius que parlaven de la historia del Potala i ni una sola paraula de l'actual Dalai Lama; quan visitant la sala del tro es podia veure la foto del darrer Dalai Lama pero no la del que ara havia d'estar alla, que havia "desaparegut" del seu lloc; quan mirava davant del Potala i al lloc on abans hi havia el poble ara hi ha una placa dura, amb desenes de banderes xineses i un monument dedicat a "l'alliberament del poble tibeta". Alliberar-los de que? Alliberar-los de qui? Qui els va cridar als xinesos?

De totes maneres, jo estic gaudint d'allo que conisero que es el millor de Lhasa i a mes, he de reconeixer que el parc d'atraccions m'esta venint molt be. Les comoditats de la gran ciutat s'agraeixen despres d'una travessa llarga i dura. A mes de recuperar, dormir i menjar be, aqui un es pot permetre petits plaers com el d'un autentic cafe italia, encara que sigui a preus europeus. Despres de tres dies i mig ja estic mes que preparat per encarar la recta final de la meva ruta.

Be, he comencat pel final. Pero del cami a Lhasa que?

Canvi de paisatge. Uns 70 quilometres abans d'arribar a la Friendship Highway (carretera que uneix Lhasa i Kathmandu) vaig veure... vaig veure... no... no podia ser... UN ARBRE!!! I despres un altre, i un altre, i flors, i camps de conreu! En aquest tram es deixen enrera els paisatges desertics i les pastures. Aixo significa que tambe es deixen enrera els nomades i s'entra en contacte amb els pagesos tibetans, que son igual de simpatics i hospitalaris. Aqui tambe aixequen la ma per convidar-te a tsampa, a cha o chungochu/chang la cervesa casolana molt lleugereta que consumeixen habitualment i que esta bonissima. Jo no sabia que era allo ni que portava alcohol fins que despres de beure tres o quatre gots em vaig aixecar per tornar pedalar... El canvi de paisatge se'm va fer molt agradable despres de tants dies, especialment perque es l'epoca de collita i al camp hi ha una activitat frenetica.

Els rics turistes occidentals mai aprendrem. Recordo com la passada primavera, a l'Atles marroqui, quan passava per alguns pobles en bici, vint, potser trenta nens em perseguien cridant i en algun cas demanant de manera agressiva i sense agafar ale "donamuncarmel-donamunllapis-donamdiners-donamqualsevolcosa". Quan aprendrem que anant per les zones turistiques repartint coses com si fossim reis mags no fem cap favor a ningu? Que no veiem que d'aquesta manera sempre ens miraran com si tinguessim un dolar pintat al front? Si volem repartir boligrafs, no es millor fer-ho directament a una escola? I que consti que en algun moment de la meva vida jo tambe he actuat d'aquesta manera... Dic aixo, perque aqui, malgrat no tenir ni molt menys la mateixa sensacio, en el moment d'acostar-me a les zones mes turistiques, he comencat a veure com la gent posa la ma, he sentit "give me US money". No es pot ni molt menys comparar a d'altres paisos, pero es curios veure el canvi tan important de comportament de la gent quan veuen passar els turistes carregats de pasta i regals. I quant mes t'acostes a Lhasa, el "Hello!" va substituint cada cop mes al simpatic "Tashi dele!".

Per fi dormint en un monestir. Era un tema que tenia pendent des de la visita al Ladakh. Finalment vaig poder passar una nit al monestir de Phuntsoling, petit, en lloc meravellos al costat del Yarlung Tsangpo (Brahmaputra) i fora dels grans circuits turistics. Va ser una experiencia sensacional poder compartir unes hores amb aquella gent tan senzilla. La visita al monestir despres de despertar-me, sensacional, sobretot tenint en compte que els unics turistes alla erem la parella de Manlleu que tambe anava en bici i que vaig coneixer el dia abans i jo. La resta, tibetans. Ah! Encar que em sentis molt ben ben acollit, el que veieu a la foto amb els habits de monjo no soc jo, que per molt que simpatitzi amb els tibetans, jo sigueixo igual d'ateu...

Dec estar pitjor del que pensava... perque un monjo em dongui diners per comprar-me alguna cosa de menjar... No m'ho podia creure! El monjo es va presentar a la nit a la meva habitacio oferint-me un bitllet de 5 iuans (mig euro). Jo no entenia que volia, pero efectivament, em va dir que quan arribes a Shigatze compres menjar. Pero com podia acceptar jo diners d'un monjo? Doncs si, davant la seva insistencia, no vaig tenir mes opcio que quedar-me els diners. I la cosa no va quedar aqui. El mati seguent un altre monjo es va presentar amb pale, un pa d'ordi bonissim perque el fiques a la meva motxilla... Total, que passejant per Lhasa no vaig resistir la temptacio de pesar-me en una bascula al carrer... i si anava be, "nomes" havia perdut 4,5 kilos en tres mesos, d'intens esforc (pero tranquila mama, que ya he recuperado alguno despues de tres dias... jajaja). I be, de pes n'haure perdut, pero vaig com una moto! Els ultims 271 quilometres me'ls vaig cruspir en poc mes d'un dia i mig amb les ganes que tenia d'arribar a Lhasa. No esta malament, no? D'acord, tot per asfalt, pero com dic sempre, amb la bici ben carregadeta.

Lhasa-Kathmandu. Recta final del meu viatge. Despres de tot el que he fet, no sembla la part mes dura. Mes o menys es van trobant serveis i a mes, avui m'han dit que estant acabant d'asfaltar la part mes llarga de pista que havia de passar. Que si, que si, que aquests xinesos van a pinyo.

Despres de moltes setmanes viatjant cap a l'est, ara toca canviar de rumb per travessar l'Himalaia. Alla m'esperen l'Everest, el Cho Oyu i el Shisapangma. Quina traca final, no? La intencio es pujar al camp base de l'Everest amb la bici i acostar-me al del Shisapangma si tinc prou temps, que espero que si. Molts cims de vuit mil, pero tots des de baix. Potser tocaria pujar-ne algun, no? Va Maria, tienes diez escasos dias para conseguirme un patrocinador y hacer las gestiones para ampliarme el permiso del Departament d'Educacio. Pero paralelamente, no cambies la cerradura de la puerta de casa, ok?

Despres dels vuit mil, cap al Nepal i a buscar-me la vida per tornar a Delhi. Uf! Estic parlant de Delhi. Aixo significa que falta poc per tornar a casa... Total, uns 1.300 km. Tenint en compte que en porto mes de 3.600, potser m'he de donar unes quantes voltes per Kathmandu per arribar a la xifra rodona de 5.000 km...

Doncs aixo es tot, propera connexio: a Kathmandu.

Kale shoo!!! O si ho preferiu, Apa adeu!!!

PD: La "Revolucio Cultural" del 1959... Quin eufemisme tan gran, no? Tants anys simpatitzant amb el comunisme per veure una aplicacio tan ... maquiavelica??? No se quin adjectiu posar-li. I ara, vinga a treure pasta dels monuments que aleshores van cremar i destruir.

El raco de la Marieta

Uf!!! Me ha costado muchos dias conseguir un ordenador en el Tibet que leyese DVD's. Hacia dias que queria hacerte este "regalo cibernetico" para tu cumpleanyos pero nada, no habia manera. Tampoco he llegado a tiempo para el dia 30, pero al menos en Lhasa (y con bastantes problemas) he conseguido colgar alguna cosa.

Solo queria eso, reservarte un pequenyo espacio en mi blog junto a mis vivencias y emociones colgando alguna foto tuya de la parte del viaje compartida en la India. Creo que al menos te mereces eso, no?

Uy, creo que esta ultima se me ha colado... O no? A lo mejor es verdad eso de que el sol y la altura estropean la piel y ya no te reconozco...

Cami de Lhasa

Tashi Deleeeee!!! Ja soc aqui un altre cop, aquest cop a Saga, nom curios pels que treballem al Departament d'Educacio... Potser despres de 2.871 km m'haure de posar nota, no? Be, xorrades a banda, Saga es troba en una important bifurcacio: des d'aqui es pot agafar la drecera al Nepal o be seguir cami de Lhasa. Despres de les tremendes pallises que m'estic clavant, es una autentica temptacio poder arribar a Kathmandu en pocs dies i alla penjar la bicicleta i dedicar-me a descansar, a menjar be, a fer turisme, el trek de l'Annapurna o un rafting magnific de set dies que uns catalans em van comentar al Ladakh. Pero no, el Nepal es un altre viatge (Marieta, te apuntas???). Aquest cop toca Tibet i Kathmandu nomes es el punt d'arribada i el trampoli cap a Delhi des d'on he de volar cap a casa.

Em queden "nomes" uns 715 km per arribar a Lhasa. I dic "nomes" perque els 400 ultims son per asfalt. Oh, asfalt!!! Amb el que l'arribo a odiar quan vaig amb la meva btt per terres catalanes i com estic desitjant ara que arribi! Pensava que la carretera milloraria despres d'Ali, pero...

Ah, me n'oblidava! Encara tinc una tercera opcio: dintre de 50 km hi ha la "Ruta Nord" cap a Ali. Podria agafar-la, tornar a Ali i fer "La Volta al Ngari (Tibet Occidental)". Potser seria el primer. I potser tambe m'enduria algun premi a l'estupidesa...

Clavat a la sorra. Ni el pilots del Dakar mengen tanta pols com jo n'he menjat!!! Com he dit abans, les carreteres... uf!!! Hi ha algun tram recentment asfaltat i molt be, aqui es vola. Pero els trams que estan en obres... Aaaah!!! Totalment insuportables. No se per quina rao, pero aqui s'acumulen tones i tones d'una sorra molt fina on continuament la bicicleta queda clavada. En aquestes circumstancies, el meu carro tambe mostra la seva ineficacia. Si a aixo li afegim el transit dels camions habituals, mes els de les obres, mes els 4x4 dels turistes, mes el vent, la situacio pot resultar dantesca. Total, aqui nomes toca baixar el cap, apretar les dents, no pensar i empenyer, empenyer i empenyer...

Kailash o Kang Rinponche i Jorditurmellsdeplastic. La muntanya sagrada pels budistes, hindus, bon i jainistes. La muntanya que mai ha estat escalada, malgrat que el gran Reinhold Messner i una expedicio espanyola al 2001 van obtenir-ne el permis, havent de renunciar-hi davant les protestes, ja que podien perturbar la traquil.litat dels deus que viuen en el cim. Els hindus la relacionen amb el Mont Meru de la seva mitologia, on te la seva llar Vishnu, el creador i el destructor. Es una muntanya realment magica, amb quatre cares ben diferents (vidre, or, rubi i lapislazuli -en catala?) tambe segons la mitologia.

Be, i un cop plagiada la Lonely Planet, que tal si us explico la meva experiencia al Kailash? Doncs jo vaig completar els 60 km (52 del circuit normal mes alguna "extensio") d'aquest trek-pelegrimatge en dos dies. El vaig gaudir molt, pero sobretot el primer dia, que es quan es veuen tres de les quatre cares. El segon dia, va ser curios passar el Drolma La, un pas de mes de 5.600 m gairebe amb les mans a la butxaca i es que despres de tants dies, els efectes de l'aclimatacio es noten molt (encara que mes fort es el cas dels dos companys eslovens que el van passar carregant la bici...). Un cop passat el port, massa llarg, especialment l'ultim tram que sembla que no s'acabi mai.

L'experiencia de compartir el trek amb els budistes que realment estan fent un pelegrimatge, molt intressant, encara que el que son mes nombrosos els grups de turistes que fan milers de quilometres per fer aquest trek. Aixo es nota en les nombroses facilitats que es troben pel cami (teashops, allotjament...). Res, que es pot fer el trek gairebe a pel. La nota negativa: l'enorme quantitat de merda que hi ha en els campaments.

Jo tambe recordare aquest trek pels tres esquincos al mateix peu que em vaig fer. No es que no sigui habitual en mi patir esquincos, pero tres en dos dies!!! El primer als 15 km, pero no passa res, perque els turmells del Jordi ja tenen mes de plastic que no pas d'os, cartilag i lligaments. Per tant, 45 km mes despres del primer esquinc. Fa anys que intento evitar-ho, pero em sembla que ja no queda mes remei que passar per quirofan, ni kinesiologies, ni ostepaties, ni histories. El problema son els quatre mesos de recuperacio, que no se si perdre'm la temporada de neu o l'estiu... jajaja!!! Si algu del Lauro em llegeix, entre operacions de vista i turmell, potser que no m'espereu fins el curs 2008-09, jajaja!!!

Aigues miraculoses? Despres del Kailash, visita a l'altre indret sagrat de la zona: el llac Manarosavar, situat a uns 4.500 m. Lloc impressionant, sobretot per la presencia del Gurla Mandata de mes de 7.700 m dominant el fons. Una estoneta de relax i un banyet (nomes fins els genolls, eh? No us penseu). Ara be, aquells vint minuts van resultar providencials pel meu turmell esquincat i pels meus bessons que feia tres dies que semblaven dues pedres. Miracle? Un tiu tan poc espiritual i tan terrenal com jo, dificil creura en aigues miraculoses. Jo mes aviat ho atribueixo a la aixa temperatura de l'aigua i als efectes d'allo que en el mon de la rehabilitacio es coneix com a crioterapia.

You 're my hero!!! Aixo es el que deia un xines que va arribar en 4x4 quan jo reposava tranquil.lament al llac. El carro, per merdos que sigui, desperta admiracio i res, que resulta que per ell jo era un heroi. "Que no, que no -deia jo- d'herois a la guerra, als comics i a las pelis, jo no soc cap heroi". Pero res, "No, no. You 're my hero" i acte seguit les meves mans estaven plenes de xocolatines i pomes. Be, doncs benvingut sigui, sere el teu heroi i estare al teu album de fotos de les vacances, com al de molts altres xinesos.

Aquestes mostres de solidaritat es repeteixen continuament. Dos dies despres, mentre dinava tranquil.lament a un coll amb una vista preciosa que combinava dunes, llac i l'Himalaia al fons, s'atura un altre 4x4 i despres de les preguntes i fotos de rigor: ampolles d'aigua, xocolata, mocadors humits... "No, no pareu, que jo no puc carregar amb tot aixo, que jo no vaig en cotxe com vosaltres". Pero res, ells seguien omplint-me les butxaques. Cartrons de llet!! Quan ja vaig dir "No, aixo si que no" va ser quan van treure una llauna amb un escut que em resultava familiar i a sota posava "Real Madrid". "Si home! Gairebe tres mesos voltant per Asia en condicions higieniques precaries, no he agafat res i ara beure aixo perque m'entri una diarrea!!!"

Nomades tibetans. Porto ja uns quants dies tastant l'hospitalitat tibetana. No intento estar sempre a l'hora de dinar o dormir davant d'una tenda nomada per aprofitar-me de la seva hospitalitat, pero quan l'he volguda o l'he necessitada, vaja si l'he pogut tastar. De vegades es nomes un simple arros perque no tenen mes; de vegades el te salat i amb mantega que tants turistes detesten pero que a mi mj'agrada i em resulta especialment energetic; de vegades chura, tsampa... o simplement l'escalfor de la seva tenda, amb l'estufa central que tambe fa de cuina i que funciona a base d'excrements de iak i de cabra. Fa pocs dies em van oferir un tros de no se quina viuscera d'una cabra que acabaven de matar. Jo menjant visceres!!?? Pero tenia tanta gana que no vaig dir que no i vaig pensar, mira en definitiva, proteines pel cos, que falta li fan. El mes curios i que quan em vaig adonar, jo estava assegut a un pam del cap de la cabra, que estava tirat per alla a la tenda.

Anem acabant... 2.871 km. En queden uns 2.000. Estic cansat pero content perque havent arribat aqui, ja no tinc por ni que la meva forma fisica ni que la meva forca mental em facin acabar abans. El problema segueix sent una possible lesio i/o malaltia i com no, el puto carro de merda. I ho dic aixi perque aixi ho sento. Ahir, tercer cop que el vaig haver de soldar. A mes, se'm va trencar una peca importantissima (l'ancoratge amb la bici). Sort que en portava una de recanvi.

Ah, per fi he penjat alguna foto-retrat. En tinc de guapes, pero com que son gairebe totes en format vertical i no m'atreveixo a interpretar com s'ha d'escriure "girar" en xines, doncs no m'atreveixo a clickar res, no sigui que que en comptes de "girar" faci "esborrar". Qui vulgui veure moooltes mes fotos, a casa despres de convidar-me a un bon entrecot.

Apa, us deixo que estic a ciutat i vaig a donar-me el plaer d'una Lhasa "beer from the roof of the world".

Per fi al Tibet!

Doncs si, el Tibet era la meva fita i aqui soc! I Deu n'hi do si ha costat! En primer lloc per l'enorme volta que m'han obligat a fer els governs indi i xines per accedir-hi. Gairebe estic veient des d'aqui les muntanyes del Ladakh que vaig visitar ara fa dos mesos i que era la via d'entrada logica al Tibet. En segon lloc, per la terrible duresa del recorregut. De Kashgar a Ali on soc ara: 1.355 km, la major part per unes pistes en un estat mes que lamentable (ara entenc perque l'Enric va trencar aqui la seva bici) i travessant fins a nou ports de muntanya, alguns d'ells per sobre dels 5.000 metres. Per no parlar de les condicions de "l'allotjament"... Les tres nits que he acampat al voltant dels 5.000 han resultat una miqueta dures, sobretot pel fort vent que no em deixava dormir en tota la nit i que de vegades impedia fer alguna coseta de sopar calent. I que dir-vos de la merda acumulada durant aquests dies? Resulta curios com quelcom tan quotidia com una simple dutxa es converteix en un autentic luxe aqui.

Pero be, no em queixare pas, sabia on venia i sabia que tot aixo formava part d'allo que alguns en diuen aventura, per mi simplement experiencia (que no es poca cosa). I no penseu que nomes he patit. Si fos aixi ja hauria baixat de la bici. En aquest tipus de viatges hi ha moments durs, pero si els fem es perque n'hi ha d'altres de realment inoblidables. A mes, he fet en 16 dies un recorregut que habitualment es fa en 21. Tampoc puc queixar-me en aquest sentit, no creieu?

Ara soc a Ali, primera ciutat important del Tibet Occidental i on tothom aprofita per descansar, recuperar part del pes perdut, comunicar-se amb el mon i... dutxar-se!!!

Sortint de Kashgar. Vaig abandonar Kashgar massa rapid. Una llastima. A algu li semblara rididul el que dire, pero realment estic dedicant poc temps a aquest viatge. Gairebe tothom que volta per aqui en bici ho fa durant molts mesos o inclus anys. Aixo els hi permet arribar a les ciutats i gaudir plenament d'elles mentre es recuperen de l'esforc. Jo he planificat un recorregut massa llarg per tant poc temps i volia sortir rapid de Kashgar per intentar guanyar algun dia que em permetes gaudir mes de Lhasa, del Kailash, de Kathmandu o d'alguna de les fites del cami. De totes maneres, Kashgar em va agradar mes del que em pensava. Tothom m'havia dit que no valia res, que els xinesos se l'havien carregat... i d'acord, segur que no es la Kashgar que va coneixer Marco Polo, pero el que queda de la ciutat antiga consera coses molt interessants. Aixo si, dos mons en una mateixa ciutat. La part vella, de majoria uigur i la part nova, d'amplies avingudes i de moderns comercos ocupada pels xinesos.

Els primers 300 kilometres aproximadament son desesperants. El cel sempre gris, el desert mes lleig que mai he vist, totalment pla i amb rectes quilometriques... Una monotonia total. Almenys aqui la carretera es molt bona i aquest primer tram se supera rapidament amb tirades de 150 quiometres diaris. La meva especialitat, xupar roda dels motocarros electrics. A prop d'alguna ciutat mes o menys gran, aquests vehicles fan la funcio de transport public. Quan jo veia que algun m'avancava, apretava darrera d'ell i apa, a rebuf. Em feia gracia la cara d'estupefaccio dels passatgers dels motocarros veient com un tiu disfressat amb casc i ulleres d'extraterrestre i tibant d'un carro els seguia a 30 km/h a un metre i mig de distancia...

Es per la dreta? SI. O be es per l'esquerra? SI. El cami puja, baixa o es pla? (amb gestos amb la ma no gaire dificils d'imaginar) SI. Ho enteneu? Doncs aquestes son les respostes que donen els xinesos a alguna pregunta sobre el cami. No tenen ni punyetera idea de que els hi estas dient, pero ells diuen que si. La comunicacio amb els xinesos es complicada. D'angles, res de res. I el llenguatge gestual, com si no existis. De vegades et preguntes, tan dificil es escriure un preu o indicar-lo amb la ma? Ells parlen i es queden tan amples, encara que vegin que tu no tinguis ni idea de xines. Mes d'un cop et treuen de polleguera. Aaaaahhhhh!!!!! En d'altres moments poden resultar simpatics i agradables. No se, em desconcerten. No se que pensar d'ells despres de tant de temps.

Comite de benvinguda. Continuant amb els xinesos, m'ha resultat curios veure com durant els primers dies de recorregut cada vegada que m'aturava en alguna poblacio, deu, vint, trenta persones s'arreplegaven al voltant de la meva bicicleta. Aixo del carro els hi feia molta gracia i s'acostaven a veure'l. Despres, a comentar i analitzar cadascuna de les parts de la bici. El problema era que com jo, un cop controlada la cartera i la camara de fotos, em despreocupava de la bici, en el moment d'arrencar, els canvis gairebe sempre cridaven, ja que ells se n'havien encarregat de comprovar la utilitat de les palanquetes.

El fugitiu. Tornant al recorregut, un australia que vaig coneixer a Kashgar i que venia de fer el mateix trajecte en sentit invers, em va dir que a Yecheng, on comenca "l'autopista Xinjiang-Tibet" hi havia molta policia i que seria bo passar aquest tram de 50-60 km de nit. Amb tot el que jo havia sentit sobre els problemes per entrar al Tibet, vaig decidir fer cas d'un paio experimentat i apa, a les 12 de nit sortia com un furtiu cap al Tibet, apagant el meu frontal cada vegada que s'acostava un cotxe de policia per la carretera. Pero es clar, resulta que un no es Harrison Ford i al cap de 28 km els flamants neumatics Schwalbe Marathon XR que no punxen mai, van decidir no continuar i punxar per unica vegada en els 2.000 km que porto. Genial!! Les 2 de la matinada i a sobre el neumatic de darrera que m'obligava a desmuntar el carro. Que faig? L'arreglo? No, ara em fa molta mandra. Decisio: improvisar un bivac al costat de la carretera en un desert polsegos de merda. Alla s'acabava la fugida.

Despres vaig comprovar com el comentari de l'australia era una tremenda xorrada. Em van passar molts cotxes de policia pel costat i cap problema; als checkpoints, cap problema; un cop a Ali, cap problema per obtenir el permis. Alguns pensareu: ja t'esta be per burro! Quina xorrada estar pedalant a les 2 de la matinada! Be, potser si, pero jo penso que encara es una xorrada mes gran que a la mateixa hora les discoteques espanyoles estiguin plenes de joves deixant-se el fetge. Son simplement diferents maneres de fer l'idiota...

La llum del Tibet. Despres de passar els primers 300-400 km plans, desertics i grisos, la cosa es va animar una mica amb l'aparicio de les primeres muntanyes. Dur, molt dur, pero almenys diferent. De totes maneres, malgrat ser forca maco, em resultava una mica monoton. Paisatges de muntanya, si, pero massa repetitus. Per mi, realment el recorregut comenca a valer la pena de veritat a partir del primer port de muntanya de mes de 5.000 metres, quan s'entra a l'Aksai Chin i sobretot al final d'aquest, a la frontera amb el Tibet. Aqui comencen a apareixer forca llacs, pero per mi la llum, sobretot la llum es la que fa especial aquesta part del viatge. Els cels son senzillament impressionants. Les ultimes hores del dia son les millors. En aquesta hora la llum, el seu reflex sobre les muntanyes, el color del cel, dels nuvols, del terra, dels llacs es senzillament indescriptible. Es aleshores quan mes gaudeixo, quan pedalo a tota castanya per sobre dels 5.000 perque em sento mes fort que mai, quan pedalo tranquilament per gaudir plenament del paisatge o quan simplement crido, ric o ploro. Estic sol, soc l'amo dels meus sentiments i faig el que mes em ve de gust. Soc lliure.

Al vent, de cara al vent. Pero a mes de la llum, al Tibet tambe fa vent. N'havia sentit a parlar i segons algunes guies, sempre es compleix la Llei de Murphy i el vent bufa ineludiblement de cara. Jo no ho havia experimentat fins els ultims quatre dies, pero deu n'hi do si ho he viscut!!! Precisament quan el mes complicat d'aquesta part del recorregut ha acabat, apareix el vent per afegir una miqueta d'emocio. El penultim dia, circulant per una pista molt bona, ben compactada i totalment plana, la meva velocitat era de 7-9 km/h i apretant les dents per poder-la mantenir!! Espero que Murphy es relaxi els propers dies i que empenyi una miqueta per darrera.

El meu carro. De moment, la meva salut de conya, cap problema i la meva nova Conor esta funcionant a la perfeccio. El que ja em te una miqueta fins els collons i que em pot engegar el viatge a n'orris i acabar amb les meves il.lusions es el meu carro. S'han trencat ja diverses parts que he arreglat com he pogut i me l'han hagut de soldar dos cops. La darrera vegada que es va trencar no se si va ser gracies a Deu, a Ala, a Buda o a la Divina Providencia, pero al cap de cinc minuts va apareixer del no res el McGyver eslove, que em va fer una reparacio que jo hauria estat incapac de fer i em va permetre arribar al seguent poble per soldar el carro. Llastima que el seu problema era molt mes greu i ell i el seu fill estaven alla esperant que algun camio els carregues fins a Ali. Per cert, a la foto, no us perdeu la careta que fa servir el soldador tibeta per protegir els seus ulls. Visca la seguretat laboral!!

Gent d'arreu. Aixo no es ni el Camino de Sanitago ni la Transpirenaica. Per moltes raons aqui hi ha poqueta gent, pero si que he coincidit amb algu des que vaig sortir de Kashgar. Un raconet per aquells amb qui he compartit alguna vivencia. Els primers Michiel i Anna; ell holandes, ella de Singapur i residents a Nova Zelanda. Vaig compartir cinc nits amb ells, encara que no sempre pedalavem junts. Ella parlava xines i aixo facilitava molt les coses. El seu xines ens va permetre descobrir una dutxa publica en un dels poblats miserables que es troben pel cami i poder-me donar el plaer d'estar quinze minuts sota l'aigua bullint... Ooooohhh!!! Elie i Toni, una parella francoalemanya amb qui vaig compartir una memorable acampada al llac Pangong, amb el so de fons de l'onatge que em feia recordar a la nostra Costa Brava. I en ultim lloc, Primoz i el seu pare, la parella eslovena. No he pedalat amb ells, pero amb Primoz es curiosament amb qui mes he connectat aquests dies. Potser es per la idioma. Viu a Madrid i parla un perfecte castella. Em va dir que es dedicava professionalment a la fotografia i quan veig veure alguna de les seves obres a l'ordinador em vaig quedar senzillament de pedra. M'ha dit que he d'anar a alguna de les seves exposicions, potser a la que properament fara a Venecia. M'agradaria molt veure les seves fotos a mida real. Si voleu comprar-ne alguna, prepareu uns 6.000 euros... Son peces de col.leccionista.

Be, despres del merescut descans un cop acumulats 2.080 km, uns 300 km cap al Kailash i el Manarasovar, la muntanya i el llac sagrats. Aquesta part es presenta a priori mes suau. A mes, alla deixare la bici per fer una kora i redimir tots els meus pecats fent la volta caminant al Kailash, encara que potser no en tindre prou nomes amb una...

Despres, possiblement quedin uns 2.000 km mes. No ho se. Encara no tinc decidit quin cami seguir. L'unic que tinc clar es que intentare seguir gaudint tan com pugui.

M'ho posaran dificil els xinesos????

Acabada la primera part del viatge!!! Pero comencaran aqui els problemes??? Per que dic aixo? Doncs d'entrada, sembla ser que es impossible llegir el meu blog a la Xina. I el mateix li passa a mes gent de l'hotel on soc i que tambe fan alguna referencia al Tibet, al Dalai Lama o a alguna d'aquestes "paraules prohibides" pels xinesos... Censura a internet! Quan intentes accedir a alguna pagina non grata, el sistema es bloqueja. Si, si, com ho llegiu. Deixant de banda que pugui veure el meu blog o no i els comentaris que algu hi ha desat, almenys sembla ser que em deixen escriure. Ja em direu si ho podeu llegir o no.
L'altre problema que puc tenir es realment poder entrar al Tibet. Sembla ser que aquest any les autoritats xineses estan posant-hi molts problemes. Algu m'ha dit que el motiu es que fa unes setmanes uns turistes van plantar una bandera de "llibertat pel Tibet" en algun dels llocs emblematics de l'actual regio autonoma. Jo intentare passar-hi. Si no em deixen, doncs haure de girar cua i potser entrar-hi travessant el desert del Taklamakan. Ara be, tindre prou temps? Be, no penso perdre gaire estona pensant en aquest tema. Diguem-ne que forma part de l'aventura...


Ultims dies pel Pakistan. Be, tal com us vaig dir, vaig abandonar el pais amb la sensacio que havia passat massa rapid per alla. Cada dia descobria alguna excursio o trekking interessant per fer, pero realment no podia passar-m'hi mes dies (si realment vull agafar l'avio el 26 d'octubre, es clar). La llastima es que en l'ultim tram el temps no va acompanayar gaire i els dies van ser forca grisos. Una llastima, pero ja sabem que quan viatgem a indrets naturals, el factor temps atmosferic no sempre juga a favor.
Resulta certament curios veure com a la part alta de la Karakorum Highway la roba, les cares i el comportament de la gent canvia. A la Vall d'Hunza predominen els ismailites, la tercera secta de l'Islam, seguidors d'Agah Khan i minoritaria al Pakistan. Ells mateixos es consideren molt mes oberts que els seus germans sunnites i xiites. A mes, estan acostumats a tractar amb els turistes des de fa molts anys. Es veuen moltes mes dones pel carrer, amb roba de colors mes vius i no tan tapades com en altres zones. A mes, es pot parlar perfectament amb elles (fotografiar-les ja es un altre tema). La fesomia de la gent tambe resulta curiosa: ulls blaus, cabells rossos i pelrojos, pell blanca... son forca habituals. Encara que no hagi llegit gaire sobre la historia de la zona, no costa imaginar-se que son els descendents dels aris que fa segles van ocupar l'Asia Central.

Descens rapid + carretera molla + noi a la meva trajectoria = Inevitable "atropellament" i primera caiguda. Per sort, sense consequencies fisiques ni mecaniques. Creia que seria capac de superar aquest viatge sense una sola caiguda com al Marroc, pero ha estat impossible. Be, de vegades un petit recordatori sense consequencies va be per saber que un viatge d'aquest tipus se'n pot anar a n'orris per qualsevol xorrada i en qualsevol moment i que es important estar sempre alerta. L'anecdota es que l'incident no va acabar a crits per saber qui tenia la rao, com podia haver passat perfectament a casa nostra. La resposta del noi va ser oferirm-me el raim que s'estava menjant just abans del xoc per continuar el meu viatge.

Un pas fronterer realment llaaaaarg. Les autoritats xinese no permeten passar el Khunjerab Pass amb bicicleta per entrar al seu pais. Cal carregar-la al bus i fer mes de 200 km d'aquesta manera. A mes d'haver d'esperar tot un dia per trobar un bus lliure que pogues carregar la meva bici, el trajecte implica tot un dia de viatge, entre d'altres coses perque els tramits fronterers son terriblement llargs. Quatre hores va trigar el bus a posar-se en marxa a la banda del Pakistan!!! Mai havia vist res igual. Al principi m'ho vaig prendre amb molta paciencia, pero quan portavem tres hores jo ja no entenia absolutament res.
El viatge en si es realment espectacular. El Khunjerab Pass no es nomes un pas fronterer. Es passa de la influencia de l'Ocea Indic a l'Asia Central; del Karakorum al Pamir; de parets vertiginoses a relleus molt mes suaus i arrodonits, amb amplis espais oberts i zones de pastura; d'una carretera plena de sots a una de fabulosa; el cel gris dels darrers dies dona pas a un horitzo nitid amb una lluminositat especial; es veuen iaks i camells... Quina llastima que no deixin pedalar per aqui! Hauria fet 50.000 fotos...

Un elefant a l'autobus... Al bus nomes hi anavem tres estrangers: una xinesa afincada Islamabad, un angles i jo. La resta, pakistanesos de vacances cap a la Xina per anar de festa, beure la cervesa que tenen prohibida al seu pais i veure dones... Evidentment, tots homes. Despres de passar la frontera van arrencar a cantar en urdu. Logicament, jo no entenia res, pero sonava molt be i resultava divertit, perque per les expressions no costava gens deduir que les cancons anaven adrecades a l'unica dona alla present. El problema va venir quan em van demanar que cantes alguna cosa en spanish... Horror!!! Els que em coneixeu ja sabeu que soc absolutament lamentable cantant i que l'unica lletra que soc capac de recordar sencera es l'himne del Barca. No obstant, veient-me absolutament pressionat i encerclat, la meva memoria va recorrer a aquells moments de la infancia d'excursio amb l'autocar del cole i no se'm va ocorrer un altra cosa que cantar "un elefante se balanceaba....". Sense comentaris. Podia haver estat pitjor i haver-me atrevit amb la gallina turuleta o los pajaritos... Tambe podia haver tirat del xip adolescent i cantar la versio de la primera, ja sabeu, aquella que diu "una alemana... en una tienda de camapanya...", total haurien entes el mateix. Va resultar apoteosic...

Canya pel Pamir. Veient que la carretera era molt bona, que tenia un llarg descens per davant i que vaig forca malament de temps, vaig decidir apretar una mica per arribar elmes aviat possible aKashgar. Dels 720 km que porto, 320 els he fet els ultims tres dies. Pero de facil res. He acabat mort!!! El primer dia calia superar un llarguissim port a mes de 4.000 metres d'alcada amb el que no comptava. Els 50 kg de bici es feien notar. El segon dia fortissim vent de cara que em feia pedalar fin i tot en els trams de baixada. I l'ultim dia, dels 86 km que marcava a la carretera, res de res, mes de 100, amb una volta infumable de regal per un poligon industrial de Kashgar!!! Pero no tot ha estat canya logicament. Tambe he pogut gaudir de la vista del Muztagh Ata, del llac Kara Kuli, dels paissatges desertics i de les pastures de les terres altes del Pamir, de les gorges del Ghez, de l'hospitalitat dels kirguisos oferint-me llet de iak i pa a la seva iurta en un moment de desesperacio... I un regal inesperat l'ultim dia: el mercat dels dilluns d'Upal. No he pogut arribar a temps de veure el famos mercat dels diumenges de Kashgar, pero el d'ahir em semblar genial. Diuen que inclus es mes autentic que el de Kashgar, massa ple de turistes.

Himalaia, Karakorum, Hindu Kush, Pamir.... Uf! Grans noms i grans llocs visitats en menys de dos mesos. Afegint-hi el contacte mes llarg o mes efimer amb tibetans, hindus, sijs, musulmans xiiets, sunnites i ismailites, xinesos, tadjiks, kirguisos, uigurs... No esta pas malament.

I a partir d'ara que? Doncs d'entrada a recuperar part del pes perdut els ultims 4-5 dies, comprar per carregar la bici de menjar i preparat per afrontar un dels trams mes durs del recorregut, amb ports de gairebe 5.400 m al Kunlun Shan que m'hauran de permetre l'acces al Tibet, si els xinesos em deixen... Jo us explicare.

PD: Encara que ara no pugui llegir els comentaris que algu hi ha posat, podeu seguir escrivint-hi que segur que trobare la manera de llegir-los. Ah! El tema de les fotos continua estant pelut... Sabeu com es de dificil intentar entendre les instruccions d'un ordinador que nomes "parla" en xines???

PD2: (Modificacio) Amb data 22/8, continuo sense tenir ni papa de xines, pero per fi he pogut penjar alguna foto!!! Oe oe oe oe....