Nepal: final de trajecte. Pero un final inesperat...

El titol que havia pensat per aquesta ultima cronica havia de ser "Kathmandu: final de trajecte", pero no ha pogut ser. I es que despres de 4.700 quilometres pedalant, m'he quedat a nomes 100 del meu objectiu!!!

Oi, que en algun lloc d'aquest blog havia escrit que si no arribava seria per culpa del carro? Doncs aixi ha estat. El que no m'esperava es que el meu carro "moris" atropellat per un cotxe. Si, si, com ho llegiu. Tanta epica, tants quilometres, tantes soldadures per acabar d'aquesta manera...

Cronica d'una mort anunciada. El darrer dia de viatge al Tibet ja va comencar amb el carro trencat. Mals presagis. La sortida era des de Nyalam que en tibeta significa "la porta a l'infern"... I es que a partir d'aquest lloc la "carretera" fa un llarguisim descens cap al subcontinent indi per un profund engorjat, molt frequentment enmig d'una espesa boira a l'epoca dels monsons.

El comencament de la baixada pero, per mi tenia mes semblanca amb el paradis que amb l'infern. El canvi radical de paisatge, amb el color verd de fons, amb parets verticals i constants salts d'aigua em recordaven a algunes valls alpines i pirinenques i em portaven bons records. No obstant, l'aigua i "el ministeri d'obres publiques xines" s'encarregaren ben aviat de posar-ho molt dificil. Maquines per tot arreu amb un soroll espantos i un fum molt molest, un cami desastros i fang, fang i mes fang. Un fang que em va deixar rapidament sense pastilles de fre ni al davant ni al darrera. Apa, a perdre una bona estona per canviar-les i centrar les rodes. I poc despres de fer-ho, el carro trencat del tot. Aixo em va obligar a fer l'ultim quilometre abans de la frontera caminant amb la bici al costat.

Despres dels facils tramits a la frontera i mentre tractava de trobar un soldador que s'atrevis a arreglar aquell desastre, vaig notar com el carro es quedava clavat. "Que estrany", vaig pensar. I en mirar enrera, no m'ho podia creure: un 4x4 damunt del carro plegat per la meitat. En aquell mateix moment vaig saber que el meu viatge havia acabat a nomes 100 km del final!!! Rabia, desesperacio, frustracio... No vaig poder contenir tots aquests sentiments i la meva reaccio va ser comencar a cridar i a donar cops de puny al capo del cotxe (quina xapa mes dura tenen els punyeteros 4x4!). De seguida, desenes de persones presenciant l'espectacle d'un estranger insultant a 10 cm de la cara al conductor despistat. Aquest, educat en la cultura hinduista i budista, aguantant imperturbable els crits, el significat dels quals era totalment incomprensible per ell. L'acompanyant que em diu que em porten fins a Kathmandu. Jo, en comptes d'alegrar-me li deixo anar que no, que he fet 4.700 km en bici i que vull acabar en bici. Veig algun somriure... La situacio era de foto, us ho asseguro, pero nomes faltava que treies la camera enmig d'aquell merder quan el protagonista era precisament jo.

Per molt que volgues, allo no tenia mes solucio que acceptar l'oferiment i donar per acabada la meva travessa el dia 15 d'octubre. Almenys havia arribat al Nepal amb la meva bici, encara que en aquest pais no hagues pogut donar ni un sol cop de pedal.

Un cop al cotxe, vaig intentar gaudir dels paisatges espectaculars. Despres de dos mesos al desert, havia passat en poques hores a la jungla. Quin canvi tan brutal en el paisatge provoca la barrera natural de l'Himalaia!

I un altre canvi: la gent. Quantes fotos em vaig arribar a perdre en aquest tram! Aaaahhhhh! Quina rabia no poder gaudir d'aquell descens sobre la meva bicicleta. M'hauria agradat tant... Sentia com si m'haguessin robat la gran il.lusio de quasevol projecte: arribar al final. No tenia la possibilitat d'arribar a Kathmandu pedalant i poder-me emocionar. I ho havia fet aquell que estava conduint davant meu, que semblava un sicari enviat pels de Karro-o de Manlleu (el carro catala que ha resultat ser un fisco total i que ja he perdut de vista) perque no pogues dir que havia estat per culpa seva que no havia pogut acabar.

De totes maneres, qui em coneix be, sap que sempre intento trobar el costat positiu a totes les situacions de la vida i unes hores despres, assegut a la terrassa d'un dels magnifics restaurants de Kathmandu, gairebe ja no recordava aquell incident. A mes, el dia seguent va ploure durant hores. Vaig pensar que hauria estat massa desagradable pedalar sota l'aigua en una carretera molt transitada i que m'havia evitat el caos de l'entrada a Kathmandu. Ja era alla, ja podia descansar, ja podia menjar be i a sobre em quedaven alguns dies per poder-los dedicar a allo que mes em vingues de gust. I tot aixo despres de pedalar 4.704 km. Aixo no m'ho treura pas ningu!!!

Descensus interruptus. El descens que no vaig poder acabar, estava inclos en el que en el meu mapa estava indicat com a "el descens mes llarg del mon". I una merda! Be, no se si sera el mes llarg del mon o no, el que si que tinc clar es que alla, l'unic que baixa de manera continuada dels 5.200 fins als 900 metres es el riu. La pista, a mig descens comenca a fer un puja i baixa constant. Jo, que nomes esperava deixar-me caure, em trobava enmig d'un recorregut trencacames amb un vent brutal de cara. Aquest dia vaig decidir plegar abans d'hora i quedar-me a "la porta de l'infern", perque si allo que havia passat encara no ho era, que m'esperava despres? Pero la primera part del descens... Ooooohhhhh!!!! Increible! Quines sensacions! A 5.200 metres, amb el cel impactant del Tibet, amb el Shisapangma davant dels meus nassos i a l'esquerra, tot un seguit de cims de 6.000 i 7.000 metres espectaculars. Davant meu, quilometres i quilometres de descens (suposadament). No sabeu la quantitat de vegades que vaig arribar a cridar mentre baixava jo solet absolutament flipat. Algu dira que estic penjat (com quan pedalava de nit), pero es que durant tota la meva vida jo m'he muntat les meves flipades tot sol, nomes amb l'ajut del meu cap, i sempre m'ha semblat molt trist aquell que ha necessitat fumar-se o ficar-se qualsevol merda al cos per poder flipar.

Chomolagma/Everest. El rei d'aquesta part del trajecte. Per tota la vida em quedara la imatge de la posta de sol a l'Everest. Es d'aquells moments que et quedes sense paraules per poder-los explicar. Em vaig passar una hora ficat en un forat enmig d'unes ruines al costat del monestir de Rongbuk per protegir-me del vent i fred que alla feia. Jo alla ben solet. Quina hora! Absolutament deliciosa. Una de les postes de sol mes llargues i maques que mai he vist. Que be que em sentia alla, davant del sostre del mon, fent moltissimes fotos de l'espectacle de llums i ombres que estava presenciant.
Si que es cert que a l'Everest li treu part d'encant el fet que els cotxes puguin arribar gairebe fins al campament base, pero oblidant-me d'aquest "petit detall" i pensant que jo havia arribat alla despres de molts dies i molts quilometres i sense l'ajut de res ni de ningu, em vaig sentir molt orgullos i satisfet.
He de reconeixer que vaig ser una mica dolent per alegrar-me quan algu em deia que tenia mal de cap, que havia passat la pitjor nit de la seva vida... Jejejeje. Jo pensava: "Aixo us passa per anar a la muntanya en cotxe i per menysprear l'altitud!". A gaudir de la muntanya nomes despres d'haver-la suat!

Amb ganes d'acabar. Malgrat passar per un dels trams mes macos de la travessa, creuant l'Himalaia i podent veure fins a cinc cims de mes de 8.000 metres, contemplar moltes escenes interessants de la vida rural al Tibet i algun monestir molt interessant, el tram Lhasa-Khatmandu que jo tenia tantes ganes de fer, ratificava alguna de les sensacions que havia tingut a Lhasa. Comencava a estar fart ja de nens que en el moment en que et veien feien l'esprint de la seva vida per saludar-te i acte seguit posar la ma per demanar. Algun d'ells fins i tot s'atrevia a agafar el carro o a llancar-me alguna pedra o qualsevol artefacte! No, aixo si que no ho podia aguantar. Aquest no era el Tibet que jo havia conegut a la part occidental. Per descomptat que no pensava quedar-me amb els bracos creuats davant aixo i que vaig respondre a molts d'aquests "atacs". Algun nen tibeta he vist plorar, demanar perdo suplicant o correr amagant-se darrera el seu pare. Que dolent que soc!!! Jajajaja.

Als nens que els turistes hem convertit en autentics captaires li afegire un munt de 4x4 i camions pitant i aixecant pols, el fred del mes d'octubre als 5.000 metres amb la tenda coberta de gel mes d'un dia, unes quantes jornades amb un fortissim vent de cara i la proximitat de la meta. Tot aixo va provocar que els ultims dies comences a tenir ja ganes d'acabar. El que passa es que no volia pas acabar ni tan rapid ni d'aquesta manera.

Quatre numeros. En cap moment vaig voler fer d'aquest blog una simple descripcio tecnica del recorregut amb noms que a aquell que ho llegis en definitiva li sonarien a xines. La meva intencio era recollir les emocions que anava sentint durant el viatge i compartir-les amb qui volgues. De totes maneres, oi que em permetreu que en aquesta ultima cronica escrigui quatre dades anecdotiques? Alla va.

- Dates del viatge en bicicleta: De l'1 d'agost al 15 d'octubre de 2007

- Km pedalats: 4.704

- 58 dies en bici, 10 caminant, 12 d'inactivitat (algun dia de nomes mitja jornada i algun altre de doble activitat. Per ex: mati caminar/tarda bici)

- Etapa mes llarga: 169,29 km (i perque ja es feia fosc d'hora, perque volia arribar als 200...)

- Dia amb mes hores (reals) sobre la bici: 9: 07'

- Dies a mes de 4.000 metres: 45 (14 d'ells per sobre dels 5.000. Aixo aproximadament, perque els mapes que tinc no es posen d'acord amb les altituds)

- 38 ports de muntanya o ascensions (el desnivell acumulat no el se perque al Kailash el meu altimetre es va fondre, pero alla donava... 40.000 metres!!!)

- 3 caigudes sense consequencies (l'ultima el darrer dia tractant d'esquivar una galleda llancada des de les alcades per un obrer de la carretera a l'infern)

- 6 esquincos al turmell dret (pero el viatge no era en bici?!?!)

- 2 punxades (no esta malament tenint en compte que la meva bici tenia 3 rodes) + 2 radis trencats + 6 soldadures al carro (la setena no va poder ser possible)

- 44 nits dormint en hotels, guesthouses o succedanis (molt mes del que m'hauria pensat al comencament), 22 acampant, 3 en cabanes o edificis abandonants, 2 sota el porxo d'alguna casa/granja, 1 en una casa particular, 1 en un aula d'una escola, 1 en un monestir, 1 bivac

Ultimes reflexions. Be, aixo s'ha acabat. Una setmaneta mes i a casa. Ara, nomes queda aprofitar els ultims dies al Nepal, amb aquest paisatge tan espectacular i tan diferent al del Tibet. El meu viatge en bici ja forma part del passat. Una experiencia mes que fico en el bagul dels meus records i que quan miri enrera em fara sentir orgullos i satisfet i que segur que fara dibuixar un somrirure als meus llavis.

Ja havia fet alguna travessa i "passejadeta" de mes d'un dia en bici: Transpirenaica, Atles marroqui, Cami dels Bons Homes, Volta a la Cerdanya-Alt Urgell, Canal du Midi, Cami de Cavalls. Feia anys pero, que tenia ganes de fer un autentic viatge amb la meva bicicleta. I he triat una de les zones mes dures que hi ha al planeta. Aqui he sentit mes que mai el que em va dir un alacanti que em vaig trobar al bell mig de l'altipla bolivia mentre feia la volta al mon en bici: "Viatjant en bici pots passar algunes de les millors experiencies de la teva vida, pero tambe algun dels pitjors moments". Ho ratifico, afegint-hi que aixo pot passar en un mateix dia. De totes maneres, els moments durs passen i la memoria recupera nomes les grans sensacions, aquelles que no es poden viure darrera el vidre d'un cotxe.

Animo a tots els que us agradi la bicicleta i la muntanya a viatjar d'aquesta manera. N'hi ha milers d'opcions. La que jo he triat es durissima, pero no us penseu que nomes esta a l'abast de superhomes ni que cal haver participat en l'IronMan de Hawai per fer-la. Jo ni una cosa ni l'altra, obviament. Si que cal un nivell forca acceptable de condicio fisica, pero sobretot ser molt perseverant, lluitar per assolir un objectiu i saber patir... I jo aixo, doncs em sembla que si.

Aquesta experiencia tambe em dona mes motius encara per intentar transmetre als adolescents amb els que treballo els valors de l'activitat fisica com a font de salut, de plaer i diversio, de relacio social, de cultura... com una opcio d'oci i lleure mes, encara que avui en dia lluitar contra el JB, la maria i el Marlboro sigui forca dificil, ja que junts formen una societat massa forta.

Viatjar, viatjar... Si la gent viatges mes i obris la seva ment podria veure com hi ha altres formes de viure, de pensar, diferents a la nostra. Podria comprovar com a tot arreu hi ha bona gent. Podria aprendre de l'hospitalitat de molts pobles. Potser hi hauria mes tolerancia. Potser hi hauria menys conflictes. Els nostres dirigents potser haurien de viatjar tambe amb menys parafernalia i mes contacte amb el poble. I les religions? Doncs despres d'aquest viatge encara tinc mes clar que no son ni mes ni menys que diferents formes d'interpretar la vida i la mort que s'han desenvolupat a cada part del mon en funcio de la propia cultura o d'aquella que l'ha envaida i que el mes important es el respecte i la tolerancia envers cadascuna d'elles. Jo seguire sense creure en cap Deu i preferire creure en les persones i en la seva bondat.

"I ara que?" Aquesta es la pregunta que em feia tothom quan vaig tornar de l'Aconcagua. Segur que ara algu me la tornara a fer. Sembla que despres de fer alguna cosa mes o menys seriosa, la gent esperi que estiguis preparant algun gran projecte, com si fossis un gran alpinista o aventurer, jajaja... Pero no, res mes lluny de la realitat. No formo part de l'equip de "Al filo de lo imposible" i el dia 29, a treballar com un currante mes. Ara be, "petits projectes" d'un pont, d'una setmaneta o de les properes vacances segur que comencaran a sortir. Per mi son petits objectius que m'ajuden a mirar amb il.lusio el futur. Segur que hi ha objectius mes lloables, pero aquests son els meus i almenys en tinc, quan em sembla que els problemes de molta gent en una societat tan acomodada com la nostra deriven de l'absencia total i absoluta d'objectius. Ui ui ui... que se'm va l'olla. Anire acabant...

No voldria acabar pero, sense donar les gracies a tots aquells/es que m'heu seguit i molt especialment als que m'heu escrit via comentari o via correu electronic. Totes i cadascuna de les mostres d'anim que he anat rebent m'han fet una especial il.lusio. Moltes gracies. Per cert, el primer que vaig fer un cop em vaig poder connectar a Kathmandu va ser llegir els comentaris al blog. Us tenia, localitzats, comentaristes, pero no us havia pogut llegir per culpa de la censura xinesa.
Gracies Enric per a mes de seguir-me i donar-me anims, dedicar-me unes estonetes del teu temps a passar-me una valuosa informacio del teu viatge per aquestes terres l'any passat.
Moltes gracies a la meva familia per seguir-me, per posar-me al dia del que ha passat per alla, per desitjar que torni, per patir per mi, per estimar-me, per haver crescut amb ells... Sobretodo a ti mama, que se que eres la que peor lo ha llevado. Ves? Los 4 meses casi han pasado y enseguida estare ahi. Todo llega en esta vida, y el tiempo, por suerte o por desgracia, solo tiene una direccion.
Y Maria. Que te voy a decir a ti? Mira, ademas de todo lo dicho en el parrafo anterior le anyades... gracias por compartir buenos y malos momentos y sobretodo, gracias por comprenderme, gracias por entender que para sentirme un poco mas vivo, de vez en cuando necesito hacer alguna "locura" de este tipo, que no puedo ver pasar la vida desde el sofa.
Patrocinadors... Mmmmmm... Espera que pensi...Em sembla que no en tinc. Crec que el meu equipament no esta ple de pegats. Aquests viatgets sempre me'ls he pagat de la meva butxaqueta. A l'Aconcagua crec que era l'unic tonto que hi havia alla sense un sol patrocinador. Be, potser aixo em fa una mica mes lliure. Avui tinc menys diners que fa quatre mesos, pero soc moooolt mes ric.

Alguns m'heu dit que hauria d'escriure un llibre d'aixo. Un respecte pels escriptors, si us plau!!! Jajaja. Gracies per l'elogi desmesurat, pero no. Aquest ha estat el meu llibre i aqui el tanco. Espero que us hagi agradat.

Ens veiem a casa.

PD: Mario y Ana, quizas vuelva a abrir un momentito el libro para colgar alguna foto del Ladakh ya que en su momento no pude y para que aparezcan los companyeros madrilenyos en el blog. Si no sabeis de que va lo del libro, hala, a leer el ultimo parrafo en catalan. Y no os preocupeis por ello, que todo el mundo sabe que Aznar leia y hablaba catalan en la intimidad...