M'ho posaran dificil els xinesos????

Acabada la primera part del viatge!!! Pero comencaran aqui els problemes??? Per que dic aixo? Doncs d'entrada, sembla ser que es impossible llegir el meu blog a la Xina. I el mateix li passa a mes gent de l'hotel on soc i que tambe fan alguna referencia al Tibet, al Dalai Lama o a alguna d'aquestes "paraules prohibides" pels xinesos... Censura a internet! Quan intentes accedir a alguna pagina non grata, el sistema es bloqueja. Si, si, com ho llegiu. Deixant de banda que pugui veure el meu blog o no i els comentaris que algu hi ha desat, almenys sembla ser que em deixen escriure. Ja em direu si ho podeu llegir o no.
L'altre problema que puc tenir es realment poder entrar al Tibet. Sembla ser que aquest any les autoritats xineses estan posant-hi molts problemes. Algu m'ha dit que el motiu es que fa unes setmanes uns turistes van plantar una bandera de "llibertat pel Tibet" en algun dels llocs emblematics de l'actual regio autonoma. Jo intentare passar-hi. Si no em deixen, doncs haure de girar cua i potser entrar-hi travessant el desert del Taklamakan. Ara be, tindre prou temps? Be, no penso perdre gaire estona pensant en aquest tema. Diguem-ne que forma part de l'aventura...


Ultims dies pel Pakistan. Be, tal com us vaig dir, vaig abandonar el pais amb la sensacio que havia passat massa rapid per alla. Cada dia descobria alguna excursio o trekking interessant per fer, pero realment no podia passar-m'hi mes dies (si realment vull agafar l'avio el 26 d'octubre, es clar). La llastima es que en l'ultim tram el temps no va acompanayar gaire i els dies van ser forca grisos. Una llastima, pero ja sabem que quan viatgem a indrets naturals, el factor temps atmosferic no sempre juga a favor.
Resulta certament curios veure com a la part alta de la Karakorum Highway la roba, les cares i el comportament de la gent canvia. A la Vall d'Hunza predominen els ismailites, la tercera secta de l'Islam, seguidors d'Agah Khan i minoritaria al Pakistan. Ells mateixos es consideren molt mes oberts que els seus germans sunnites i xiites. A mes, estan acostumats a tractar amb els turistes des de fa molts anys. Es veuen moltes mes dones pel carrer, amb roba de colors mes vius i no tan tapades com en altres zones. A mes, es pot parlar perfectament amb elles (fotografiar-les ja es un altre tema). La fesomia de la gent tambe resulta curiosa: ulls blaus, cabells rossos i pelrojos, pell blanca... son forca habituals. Encara que no hagi llegit gaire sobre la historia de la zona, no costa imaginar-se que son els descendents dels aris que fa segles van ocupar l'Asia Central.

Descens rapid + carretera molla + noi a la meva trajectoria = Inevitable "atropellament" i primera caiguda. Per sort, sense consequencies fisiques ni mecaniques. Creia que seria capac de superar aquest viatge sense una sola caiguda com al Marroc, pero ha estat impossible. Be, de vegades un petit recordatori sense consequencies va be per saber que un viatge d'aquest tipus se'n pot anar a n'orris per qualsevol xorrada i en qualsevol moment i que es important estar sempre alerta. L'anecdota es que l'incident no va acabar a crits per saber qui tenia la rao, com podia haver passat perfectament a casa nostra. La resposta del noi va ser oferirm-me el raim que s'estava menjant just abans del xoc per continuar el meu viatge.

Un pas fronterer realment llaaaaarg. Les autoritats xinese no permeten passar el Khunjerab Pass amb bicicleta per entrar al seu pais. Cal carregar-la al bus i fer mes de 200 km d'aquesta manera. A mes d'haver d'esperar tot un dia per trobar un bus lliure que pogues carregar la meva bici, el trajecte implica tot un dia de viatge, entre d'altres coses perque els tramits fronterers son terriblement llargs. Quatre hores va trigar el bus a posar-se en marxa a la banda del Pakistan!!! Mai havia vist res igual. Al principi m'ho vaig prendre amb molta paciencia, pero quan portavem tres hores jo ja no entenia absolutament res.
El viatge en si es realment espectacular. El Khunjerab Pass no es nomes un pas fronterer. Es passa de la influencia de l'Ocea Indic a l'Asia Central; del Karakorum al Pamir; de parets vertiginoses a relleus molt mes suaus i arrodonits, amb amplis espais oberts i zones de pastura; d'una carretera plena de sots a una de fabulosa; el cel gris dels darrers dies dona pas a un horitzo nitid amb una lluminositat especial; es veuen iaks i camells... Quina llastima que no deixin pedalar per aqui! Hauria fet 50.000 fotos...

Un elefant a l'autobus... Al bus nomes hi anavem tres estrangers: una xinesa afincada Islamabad, un angles i jo. La resta, pakistanesos de vacances cap a la Xina per anar de festa, beure la cervesa que tenen prohibida al seu pais i veure dones... Evidentment, tots homes. Despres de passar la frontera van arrencar a cantar en urdu. Logicament, jo no entenia res, pero sonava molt be i resultava divertit, perque per les expressions no costava gens deduir que les cancons anaven adrecades a l'unica dona alla present. El problema va venir quan em van demanar que cantes alguna cosa en spanish... Horror!!! Els que em coneixeu ja sabeu que soc absolutament lamentable cantant i que l'unica lletra que soc capac de recordar sencera es l'himne del Barca. No obstant, veient-me absolutament pressionat i encerclat, la meva memoria va recorrer a aquells moments de la infancia d'excursio amb l'autocar del cole i no se'm va ocorrer un altra cosa que cantar "un elefante se balanceaba....". Sense comentaris. Podia haver estat pitjor i haver-me atrevit amb la gallina turuleta o los pajaritos... Tambe podia haver tirat del xip adolescent i cantar la versio de la primera, ja sabeu, aquella que diu "una alemana... en una tienda de camapanya...", total haurien entes el mateix. Va resultar apoteosic...

Canya pel Pamir. Veient que la carretera era molt bona, que tenia un llarg descens per davant i que vaig forca malament de temps, vaig decidir apretar una mica per arribar elmes aviat possible aKashgar. Dels 720 km que porto, 320 els he fet els ultims tres dies. Pero de facil res. He acabat mort!!! El primer dia calia superar un llarguissim port a mes de 4.000 metres d'alcada amb el que no comptava. Els 50 kg de bici es feien notar. El segon dia fortissim vent de cara que em feia pedalar fin i tot en els trams de baixada. I l'ultim dia, dels 86 km que marcava a la carretera, res de res, mes de 100, amb una volta infumable de regal per un poligon industrial de Kashgar!!! Pero no tot ha estat canya logicament. Tambe he pogut gaudir de la vista del Muztagh Ata, del llac Kara Kuli, dels paissatges desertics i de les pastures de les terres altes del Pamir, de les gorges del Ghez, de l'hospitalitat dels kirguisos oferint-me llet de iak i pa a la seva iurta en un moment de desesperacio... I un regal inesperat l'ultim dia: el mercat dels dilluns d'Upal. No he pogut arribar a temps de veure el famos mercat dels diumenges de Kashgar, pero el d'ahir em semblar genial. Diuen que inclus es mes autentic que el de Kashgar, massa ple de turistes.

Himalaia, Karakorum, Hindu Kush, Pamir.... Uf! Grans noms i grans llocs visitats en menys de dos mesos. Afegint-hi el contacte mes llarg o mes efimer amb tibetans, hindus, sijs, musulmans xiiets, sunnites i ismailites, xinesos, tadjiks, kirguisos, uigurs... No esta pas malament.

I a partir d'ara que? Doncs d'entrada a recuperar part del pes perdut els ultims 4-5 dies, comprar per carregar la bici de menjar i preparat per afrontar un dels trams mes durs del recorregut, amb ports de gairebe 5.400 m al Kunlun Shan que m'hauran de permetre l'acces al Tibet, si els xinesos em deixen... Jo us explicare.

PD: Encara que ara no pugui llegir els comentaris que algu hi ha posat, podeu seguir escrivint-hi que segur que trobare la manera de llegir-los. Ah! El tema de les fotos continua estant pelut... Sabeu com es de dificil intentar entendre les instruccions d'un ordinador que nomes "parla" en xines???

PD2: (Modificacio) Amb data 22/8, continuo sense tenir ni papa de xines, pero per fi he pogut penjar alguna foto!!! Oe oe oe oe....

Pocs quilometres, moltes sensacions.

Un llarg periple amb un raconet per Amritsar. Deu-n'hi do si va costar comencar. La meva bici "abandonada" a Delhi durant un mes i l'inici del meu recorregut a mooolts quilometres d'alla. La veritat es que un cop va marxar la Maria, jo ja no feia res a Delhi. Tenia tantes ganes de marxar d'aquella ciutat que no vaig esperar a aconseguir un bitllet economic i vaig pagar un en primera classe per fotre el camp el mes rapid possible. Em sembla que es dels pocs llocs nets que he trepitjat a la India. Com a unic estanger en aquell vago, vaig ser el centre de totes les mirades i com no podia ser d'una altra manera, fins i tot alla van intentar vendre'm alguna cosa. Es infatigable aquesta gent!!! L'unica diferencia es que el producte aqui estava a l'alcada del vago i no eren pulseres o samarretes el que em volien vendre, sino productes informatics... A mi em van prometre guanyar 5.000 euros al mes si era capac d'exportar aquell producte (notificacions a pares d'alumnes via PC+SMS) a Espanya. Com jo no tinc visio empresarial, us ho deixo a algu de vosaltres... Em sembla que entre els de la poli pot haver-hi algu interessat...
Mencio especial mereix l'estacio d'arribada del tren: Amritsar. Me n'havien parlat del cor de la religio sij, pero realment em va resultar fascinant. Em resulta dificil recordar un lloc amb la magia del temple daurat dels sijs. I la gent? Simplement encantadora. Darrera d'aquelles barbes i aquells turbants que amaguen uns cabells que mai tallen, s'amaguen unes persones realment encantadores. Es impossible estar mes de tres minuts seguits passejant o assegut al recinte del temple sense que se t'acosti algu per mostrar-te el seu afecte. I no volen res mes que aixo!!! Quina diferencia amb Delhi! Em sembla que n'hi ha molta mes que sis hores de tren.
Un cop deixat enrera Amritsar, cap al Pakistan. Va resultar molt facil lligar els trasllats frontera-Lahore-Islamabad-Chilas. Molts quilometres, pero ressolts en poc mes d'un dia. La vertitat es que ja tenia ganes d'arribar i desempaquetar la bici, perque estava fins els collons de dependre d'altres per carregar amb tots els trastos. I els indis son especialment vius per aixo i demanar-te unes quantitats desmesurades per "ajudar-te" a fer els trasllats.


Una decisio encertada la d'anar definitivament al Pakistan. Malgrat els problemes dels ultims dies i les advertencies de l'ambaixada espanyola, jo no he detectat el mes minim simptoma d'inseguretat. Tot el contrari, des del primer moment, tot han estat mostres d'afecte i benvinguda. Tothom saluda, tothom somriu, tothom vol parlar amb tu, tothom vol fer-se fotos amb tu, tothom vol que t'aturis per compartir un te o per convidar-te a dinar amb ells... Si fes cas a totes les invitacions, no hauria fet mes de 10 quilometres diaris. Els mes simpatics, els xofers dels impressionants camions que circulen per la Karakorum Highway. Tots donen anims fent diferents senyals amb la ma, tocant el claxon o fent llums tan bon punt et veuen.
Aixo si, sempre les preguntes de rigor. Nom? Pais? Cap a on vas? Estas casat? Tens fills? Aquestes dues ultimes els hi fa una especial gracia i quan contesto que en tinc 36, que ja en fa 8 que estic casat i que no tinc fills, tothom es posa a riure... No ho entenen. Potser m'ho haure de plantejar??? jajajaja. Maria, no te asustes...
Ah, si en algun moment parles d'Al-Qeda, d'inseguretat, de terrorisme, dels talibans... la resposta sempre es la mateixa: un somriure. No entenen com podem tenir por de tot aixo. Be, si que ho entenen. Es consideren totalment maltractats pels mitjans de comunicacio i especialment pels EEUU. Per cert, em va sorprendre quan un pare em va dir que volia que els seus fills fossin talibans, i es que aquesta paraula no vol dir res mes que estudiant.
Explico tot aixo tenint en compte que no he visitat les zones mes conflictives del pais i me n'he anat directament al nord. No obstant, per l'ambaixada espanyola al Pakistan, tot es insegur en aquest moment.

Per que pocs quilometres? Doncs perque m'estic trobant tant be en aquest pais que ja he aparcat la bici quatre cops. Tres per fer petits trekkings, un d'ells al camp 1 del Nanga Parbat (amb partit de polo inclos a la zona coneguda com a Fairy Meadows), el primer 8.000 que tinc davant dels meus ulls i un altre per fer un petit viatge de dos dies i mig acompanyant a un home que vaig coneixer al bus per veure com feia la seva feina.



Una introduccio al mon musulma. En Daud es un home de 61 anys que ha viatjat moltissim (72 paissos), musulma convencudissim i que fa una feina de missioner, treballant per una xarxa d'escoles islamiques normalment ubicades en zones pobres segons em va explicar. Total, que em va semblar interessant acceptar la seva proposicio i me'n vaig anar amb ell. Va resultar una experiencia interessant. Tota una introduccio al mon musulma amb la que no comptava abans de comencar el viatge. He tastat l'hospitalitat dels musulmans, sentint-me increiblement ben tractat alla on he anat. I la veritat es que he apres forca coses, sobretot tenint en compte la meva total incultura religiosa i el meu penos nivell d'angles (que no obstant, m'ha permes parlar fins i tot dels sunnites i els xiites... Estic progressant...)
Hi ha dues coses que em van impactar per sobre de les altres. Primera, ser l'unic estranger present en un mesquita mentre tothom pregava (estava en un raconet com a convidat). Segona, el so de l'Alcora recitat pels alumnes de les escoles que vam visitar. Els alumnes d'aquesta xarxa d'escoles reciten cada dia l'Alcora durant tres hores abans de comencar amb les "materies convencionals"!!!! Ara be, aquests nois i noies potser treuen tan profit en una hora de classe com alguns dels nostres alumnes en una setmana, donat l'ordre i el respecte que hi ha a les aules...
No obstant, despres d'uns dies aqui, de xerrar moltes estones i d'intentar comprendre moltes coses, el gran forat negre per mi d'aquesta cultura segueix sent el rol de la dona. Em sembla que en quinze dies encara no he aconseguit parlar amb una dona musulmana. Ells ho tenen molt clar: Ala-Deu ho va manar d'aquesta manera. Pero es clar, jo segueixo pensant que el primer home a la Terra no va ser Adam, per molt que m'intentin convencer...

Altres "penjats" en ruta. De moment he rodat sempre sol, pero als albergs he anat trobant altres ciclistes pedalant per aqui. Amb els que mes he coincidit es amb una parella alemana que fa quinze mesos van sortir de casa i tenen previst fer la volta al mon en quatre anys. Destacable el tandem estratosferic que porten. Mai havia vist una bici igual (http://www.globecyclers.de/). Ya tengo la solucion para viajar juntos en bici, Maria!! Els altres que he trobat estan fent rutes tipus Australia-Paris... I em diueu a mi penjat???

En definitiva, que aquest pais m'esta resultant sorprenent i fascinant i que he decidit dedicar mes dies dels que en principi tenia pensat. Crec que limitar-se a fer la Karakorum Highway en bici i obviar totes les coses interessants que hi ha a ambdos costats no es una bona idea. De totes maneres, he de comencar a pedalar de veritat, perque si no sera impossible fer el recorregut que tenia pensat. Que dificil es estar al costat del que es considera el millor trekking del mon (Baltoro-K2) i haver de passar de llarg!!!