M'ho posaran dificil els xinesos????

Acabada la primera part del viatge!!! Pero comencaran aqui els problemes??? Per que dic aixo? Doncs d'entrada, sembla ser que es impossible llegir el meu blog a la Xina. I el mateix li passa a mes gent de l'hotel on soc i que tambe fan alguna referencia al Tibet, al Dalai Lama o a alguna d'aquestes "paraules prohibides" pels xinesos... Censura a internet! Quan intentes accedir a alguna pagina non grata, el sistema es bloqueja. Si, si, com ho llegiu. Deixant de banda que pugui veure el meu blog o no i els comentaris que algu hi ha desat, almenys sembla ser que em deixen escriure. Ja em direu si ho podeu llegir o no.
L'altre problema que puc tenir es realment poder entrar al Tibet. Sembla ser que aquest any les autoritats xineses estan posant-hi molts problemes. Algu m'ha dit que el motiu es que fa unes setmanes uns turistes van plantar una bandera de "llibertat pel Tibet" en algun dels llocs emblematics de l'actual regio autonoma. Jo intentare passar-hi. Si no em deixen, doncs haure de girar cua i potser entrar-hi travessant el desert del Taklamakan. Ara be, tindre prou temps? Be, no penso perdre gaire estona pensant en aquest tema. Diguem-ne que forma part de l'aventura...


Ultims dies pel Pakistan. Be, tal com us vaig dir, vaig abandonar el pais amb la sensacio que havia passat massa rapid per alla. Cada dia descobria alguna excursio o trekking interessant per fer, pero realment no podia passar-m'hi mes dies (si realment vull agafar l'avio el 26 d'octubre, es clar). La llastima es que en l'ultim tram el temps no va acompanayar gaire i els dies van ser forca grisos. Una llastima, pero ja sabem que quan viatgem a indrets naturals, el factor temps atmosferic no sempre juga a favor.
Resulta certament curios veure com a la part alta de la Karakorum Highway la roba, les cares i el comportament de la gent canvia. A la Vall d'Hunza predominen els ismailites, la tercera secta de l'Islam, seguidors d'Agah Khan i minoritaria al Pakistan. Ells mateixos es consideren molt mes oberts que els seus germans sunnites i xiites. A mes, estan acostumats a tractar amb els turistes des de fa molts anys. Es veuen moltes mes dones pel carrer, amb roba de colors mes vius i no tan tapades com en altres zones. A mes, es pot parlar perfectament amb elles (fotografiar-les ja es un altre tema). La fesomia de la gent tambe resulta curiosa: ulls blaus, cabells rossos i pelrojos, pell blanca... son forca habituals. Encara que no hagi llegit gaire sobre la historia de la zona, no costa imaginar-se que son els descendents dels aris que fa segles van ocupar l'Asia Central.

Descens rapid + carretera molla + noi a la meva trajectoria = Inevitable "atropellament" i primera caiguda. Per sort, sense consequencies fisiques ni mecaniques. Creia que seria capac de superar aquest viatge sense una sola caiguda com al Marroc, pero ha estat impossible. Be, de vegades un petit recordatori sense consequencies va be per saber que un viatge d'aquest tipus se'n pot anar a n'orris per qualsevol xorrada i en qualsevol moment i que es important estar sempre alerta. L'anecdota es que l'incident no va acabar a crits per saber qui tenia la rao, com podia haver passat perfectament a casa nostra. La resposta del noi va ser oferirm-me el raim que s'estava menjant just abans del xoc per continuar el meu viatge.

Un pas fronterer realment llaaaaarg. Les autoritats xinese no permeten passar el Khunjerab Pass amb bicicleta per entrar al seu pais. Cal carregar-la al bus i fer mes de 200 km d'aquesta manera. A mes d'haver d'esperar tot un dia per trobar un bus lliure que pogues carregar la meva bici, el trajecte implica tot un dia de viatge, entre d'altres coses perque els tramits fronterers son terriblement llargs. Quatre hores va trigar el bus a posar-se en marxa a la banda del Pakistan!!! Mai havia vist res igual. Al principi m'ho vaig prendre amb molta paciencia, pero quan portavem tres hores jo ja no entenia absolutament res.
El viatge en si es realment espectacular. El Khunjerab Pass no es nomes un pas fronterer. Es passa de la influencia de l'Ocea Indic a l'Asia Central; del Karakorum al Pamir; de parets vertiginoses a relleus molt mes suaus i arrodonits, amb amplis espais oberts i zones de pastura; d'una carretera plena de sots a una de fabulosa; el cel gris dels darrers dies dona pas a un horitzo nitid amb una lluminositat especial; es veuen iaks i camells... Quina llastima que no deixin pedalar per aqui! Hauria fet 50.000 fotos...

Un elefant a l'autobus... Al bus nomes hi anavem tres estrangers: una xinesa afincada Islamabad, un angles i jo. La resta, pakistanesos de vacances cap a la Xina per anar de festa, beure la cervesa que tenen prohibida al seu pais i veure dones... Evidentment, tots homes. Despres de passar la frontera van arrencar a cantar en urdu. Logicament, jo no entenia res, pero sonava molt be i resultava divertit, perque per les expressions no costava gens deduir que les cancons anaven adrecades a l'unica dona alla present. El problema va venir quan em van demanar que cantes alguna cosa en spanish... Horror!!! Els que em coneixeu ja sabeu que soc absolutament lamentable cantant i que l'unica lletra que soc capac de recordar sencera es l'himne del Barca. No obstant, veient-me absolutament pressionat i encerclat, la meva memoria va recorrer a aquells moments de la infancia d'excursio amb l'autocar del cole i no se'm va ocorrer un altra cosa que cantar "un elefante se balanceaba....". Sense comentaris. Podia haver estat pitjor i haver-me atrevit amb la gallina turuleta o los pajaritos... Tambe podia haver tirat del xip adolescent i cantar la versio de la primera, ja sabeu, aquella que diu "una alemana... en una tienda de camapanya...", total haurien entes el mateix. Va resultar apoteosic...

Canya pel Pamir. Veient que la carretera era molt bona, que tenia un llarg descens per davant i que vaig forca malament de temps, vaig decidir apretar una mica per arribar elmes aviat possible aKashgar. Dels 720 km que porto, 320 els he fet els ultims tres dies. Pero de facil res. He acabat mort!!! El primer dia calia superar un llarguissim port a mes de 4.000 metres d'alcada amb el que no comptava. Els 50 kg de bici es feien notar. El segon dia fortissim vent de cara que em feia pedalar fin i tot en els trams de baixada. I l'ultim dia, dels 86 km que marcava a la carretera, res de res, mes de 100, amb una volta infumable de regal per un poligon industrial de Kashgar!!! Pero no tot ha estat canya logicament. Tambe he pogut gaudir de la vista del Muztagh Ata, del llac Kara Kuli, dels paissatges desertics i de les pastures de les terres altes del Pamir, de les gorges del Ghez, de l'hospitalitat dels kirguisos oferint-me llet de iak i pa a la seva iurta en un moment de desesperacio... I un regal inesperat l'ultim dia: el mercat dels dilluns d'Upal. No he pogut arribar a temps de veure el famos mercat dels diumenges de Kashgar, pero el d'ahir em semblar genial. Diuen que inclus es mes autentic que el de Kashgar, massa ple de turistes.

Himalaia, Karakorum, Hindu Kush, Pamir.... Uf! Grans noms i grans llocs visitats en menys de dos mesos. Afegint-hi el contacte mes llarg o mes efimer amb tibetans, hindus, sijs, musulmans xiiets, sunnites i ismailites, xinesos, tadjiks, kirguisos, uigurs... No esta pas malament.

I a partir d'ara que? Doncs d'entrada a recuperar part del pes perdut els ultims 4-5 dies, comprar per carregar la bici de menjar i preparat per afrontar un dels trams mes durs del recorregut, amb ports de gairebe 5.400 m al Kunlun Shan que m'hauran de permetre l'acces al Tibet, si els xinesos em deixen... Jo us explicare.

PD: Encara que ara no pugui llegir els comentaris que algu hi ha posat, podeu seguir escrivint-hi que segur que trobare la manera de llegir-los. Ah! El tema de les fotos continua estant pelut... Sabeu com es de dificil intentar entendre les instruccions d'un ordinador que nomes "parla" en xines???

PD2: (Modificacio) Amb data 22/8, continuo sense tenir ni papa de xines, pero per fi he pogut penjar alguna foto!!! Oe oe oe oe....