Pocs quilometres, moltes sensacions.

Un llarg periple amb un raconet per Amritsar. Deu-n'hi do si va costar comencar. La meva bici "abandonada" a Delhi durant un mes i l'inici del meu recorregut a mooolts quilometres d'alla. La veritat es que un cop va marxar la Maria, jo ja no feia res a Delhi. Tenia tantes ganes de marxar d'aquella ciutat que no vaig esperar a aconseguir un bitllet economic i vaig pagar un en primera classe per fotre el camp el mes rapid possible. Em sembla que es dels pocs llocs nets que he trepitjat a la India. Com a unic estanger en aquell vago, vaig ser el centre de totes les mirades i com no podia ser d'una altra manera, fins i tot alla van intentar vendre'm alguna cosa. Es infatigable aquesta gent!!! L'unica diferencia es que el producte aqui estava a l'alcada del vago i no eren pulseres o samarretes el que em volien vendre, sino productes informatics... A mi em van prometre guanyar 5.000 euros al mes si era capac d'exportar aquell producte (notificacions a pares d'alumnes via PC+SMS) a Espanya. Com jo no tinc visio empresarial, us ho deixo a algu de vosaltres... Em sembla que entre els de la poli pot haver-hi algu interessat...
Mencio especial mereix l'estacio d'arribada del tren: Amritsar. Me n'havien parlat del cor de la religio sij, pero realment em va resultar fascinant. Em resulta dificil recordar un lloc amb la magia del temple daurat dels sijs. I la gent? Simplement encantadora. Darrera d'aquelles barbes i aquells turbants que amaguen uns cabells que mai tallen, s'amaguen unes persones realment encantadores. Es impossible estar mes de tres minuts seguits passejant o assegut al recinte del temple sense que se t'acosti algu per mostrar-te el seu afecte. I no volen res mes que aixo!!! Quina diferencia amb Delhi! Em sembla que n'hi ha molta mes que sis hores de tren.
Un cop deixat enrera Amritsar, cap al Pakistan. Va resultar molt facil lligar els trasllats frontera-Lahore-Islamabad-Chilas. Molts quilometres, pero ressolts en poc mes d'un dia. La vertitat es que ja tenia ganes d'arribar i desempaquetar la bici, perque estava fins els collons de dependre d'altres per carregar amb tots els trastos. I els indis son especialment vius per aixo i demanar-te unes quantitats desmesurades per "ajudar-te" a fer els trasllats.


Una decisio encertada la d'anar definitivament al Pakistan. Malgrat els problemes dels ultims dies i les advertencies de l'ambaixada espanyola, jo no he detectat el mes minim simptoma d'inseguretat. Tot el contrari, des del primer moment, tot han estat mostres d'afecte i benvinguda. Tothom saluda, tothom somriu, tothom vol parlar amb tu, tothom vol fer-se fotos amb tu, tothom vol que t'aturis per compartir un te o per convidar-te a dinar amb ells... Si fes cas a totes les invitacions, no hauria fet mes de 10 quilometres diaris. Els mes simpatics, els xofers dels impressionants camions que circulen per la Karakorum Highway. Tots donen anims fent diferents senyals amb la ma, tocant el claxon o fent llums tan bon punt et veuen.
Aixo si, sempre les preguntes de rigor. Nom? Pais? Cap a on vas? Estas casat? Tens fills? Aquestes dues ultimes els hi fa una especial gracia i quan contesto que en tinc 36, que ja en fa 8 que estic casat i que no tinc fills, tothom es posa a riure... No ho entenen. Potser m'ho haure de plantejar??? jajajaja. Maria, no te asustes...
Ah, si en algun moment parles d'Al-Qeda, d'inseguretat, de terrorisme, dels talibans... la resposta sempre es la mateixa: un somriure. No entenen com podem tenir por de tot aixo. Be, si que ho entenen. Es consideren totalment maltractats pels mitjans de comunicacio i especialment pels EEUU. Per cert, em va sorprendre quan un pare em va dir que volia que els seus fills fossin talibans, i es que aquesta paraula no vol dir res mes que estudiant.
Explico tot aixo tenint en compte que no he visitat les zones mes conflictives del pais i me n'he anat directament al nord. No obstant, per l'ambaixada espanyola al Pakistan, tot es insegur en aquest moment.

Per que pocs quilometres? Doncs perque m'estic trobant tant be en aquest pais que ja he aparcat la bici quatre cops. Tres per fer petits trekkings, un d'ells al camp 1 del Nanga Parbat (amb partit de polo inclos a la zona coneguda com a Fairy Meadows), el primer 8.000 que tinc davant dels meus ulls i un altre per fer un petit viatge de dos dies i mig acompanyant a un home que vaig coneixer al bus per veure com feia la seva feina.



Una introduccio al mon musulma. En Daud es un home de 61 anys que ha viatjat moltissim (72 paissos), musulma convencudissim i que fa una feina de missioner, treballant per una xarxa d'escoles islamiques normalment ubicades en zones pobres segons em va explicar. Total, que em va semblar interessant acceptar la seva proposicio i me'n vaig anar amb ell. Va resultar una experiencia interessant. Tota una introduccio al mon musulma amb la que no comptava abans de comencar el viatge. He tastat l'hospitalitat dels musulmans, sentint-me increiblement ben tractat alla on he anat. I la veritat es que he apres forca coses, sobretot tenint en compte la meva total incultura religiosa i el meu penos nivell d'angles (que no obstant, m'ha permes parlar fins i tot dels sunnites i els xiites... Estic progressant...)
Hi ha dues coses que em van impactar per sobre de les altres. Primera, ser l'unic estranger present en un mesquita mentre tothom pregava (estava en un raconet com a convidat). Segona, el so de l'Alcora recitat pels alumnes de les escoles que vam visitar. Els alumnes d'aquesta xarxa d'escoles reciten cada dia l'Alcora durant tres hores abans de comencar amb les "materies convencionals"!!!! Ara be, aquests nois i noies potser treuen tan profit en una hora de classe com alguns dels nostres alumnes en una setmana, donat l'ordre i el respecte que hi ha a les aules...
No obstant, despres d'uns dies aqui, de xerrar moltes estones i d'intentar comprendre moltes coses, el gran forat negre per mi d'aquesta cultura segueix sent el rol de la dona. Em sembla que en quinze dies encara no he aconseguit parlar amb una dona musulmana. Ells ho tenen molt clar: Ala-Deu ho va manar d'aquesta manera. Pero es clar, jo segueixo pensant que el primer home a la Terra no va ser Adam, per molt que m'intentin convencer...

Altres "penjats" en ruta. De moment he rodat sempre sol, pero als albergs he anat trobant altres ciclistes pedalant per aqui. Amb els que mes he coincidit es amb una parella alemana que fa quinze mesos van sortir de casa i tenen previst fer la volta al mon en quatre anys. Destacable el tandem estratosferic que porten. Mai havia vist una bici igual (http://www.globecyclers.de/). Ya tengo la solucion para viajar juntos en bici, Maria!! Els altres que he trobat estan fent rutes tipus Australia-Paris... I em diueu a mi penjat???

En definitiva, que aquest pais m'esta resultant sorprenent i fascinant i que he decidit dedicar mes dies dels que en principi tenia pensat. Crec que limitar-se a fer la Karakorum Highway en bici i obviar totes les coses interessants que hi ha a ambdos costats no es una bona idea. De totes maneres, he de comencar a pedalar de veritat, perque si no sera impossible fer el recorregut que tenia pensat. Que dificil es estar al costat del que es considera el millor trekking del mon (Baltoro-K2) i haver de passar de llarg!!!