Benvinguts a Lhasaventura!

Musica, espectacle de llum i color, folclore, restaurants, botigues, serveis, turistes per tot arreu, venda d'entrades a cada monument... Nomes hi falta un gran cartell lluminos a l'entrada de la ciutat on digui "Benvinguts a Lhasaventura". Els xinesos han aconseguit fer el seu parc d'atraccions al cor del Tibet, transformant completament la ciutat sagrada, arraconant el poble tibeta en petit barri d'aquest ja gran centre urba i que no sembla que hagi de deixar de creixer. Els tibetans son una immensa minoria a la seva terra i encara ho seran mes en el futur degut a la politica no reconeguda del govern xines d'immigracio de xinesos Han que ja havia pogut comprovar per tots els racons que havia visitat, pero que aqui pren unes dimensions exagerades.

M'esperava una entrada a Lhasa molt emotiva. Creia que en el moment de veure el Potala em tremolarien les cames. Eren massa dies esperant-ho, molts quilometres recorreguts, molts esforcos, moltes emocions, i tot amb nomes l'ajut de les meves cames, el meu cor i el meu cap. Pero no, l'emocio es va transformar en un sentiment un tant estrany, una barreja d'incredulitat, frustracio, mala llet... I mira que ho havia llegit i me n'havien parlat, pero quan portava ja set o vuit quilometres pedalant per grans avingudes, travessant cruilles cap a poligons industrials de nova creacio i veient xinesos, xinesos i mes xinesos, no m'ho podia acabar de creure.

Per sort, la cosa va canviar molt quan despres d'allotjar-me me'n vaig anar directament a voltar pel Barkhor, el nucli antic on es concentra el poble tibeta. Alla l'espectacle es impactant: milers de tibetans fent voltes al Jokhang (el temple mes important de la ciutat), fent repetides postracions davant la seva facana principal polint el terra amb cada lliscament, fent voltar els seus molinets d'oracio, encenent espelmes... A la placa del Johkang un pot seure i mirar, simplement mirar i poden passar hores. Be, tambe es pot fer alguna foto. I es que es d'aquells llocs on pots disparar sense mirar i tenir moltes possibilitats de treure una bona foto. A mes de tibetans, a la placa hi ha moltissims turistes i, per tant, moltissimes botigues i, com no podia ser d'una altra manera, tambe hi ha policia i cameres que controlen els moviments dels tibetans, no sigui que a algun d'ells se li ocurreixi conspirar contra l'estat xines o atrevir-se a demanar la independecia pel Tibet. No seria el primer cop que aqui s'inicies alguna petita rebel.lio rapidament sufocada per l'implacable estat xines.

I es que Lhasa concentra al mateix temps l'essencia i la desgracia del Tibet. Lhasa es el centre espiritual del Tibet. Aqui un pot veure com es i com actua el seu poble, pero tambe es facil observar el resultat de la pressio i la repressio del govern xines.

Quan dic que els xinesos han construit un parc d'atraccions, que han fet una ciutat a la seva mida, ni m'estic oposant ni estic criticant la modernitzacio de la Xina. Em sembla un desastre la incorporacio d'aquest enorme pais al sistema capitalista que tard o d'hora es pagara, pero... qui som nosaltres per donar exemple? El problema es que en aquesta terra ho estan fent passant per damunt de tot un poble. No m'importaria si aquesta modernitzacio l'haguessin decidit els propis tibetans, pero no, ells aqui no decideixen res. Els van envair fa mes de 50 anys obligant al seu govern a exiliar-se i ara estan patint una segona invasio molt mes gran i tambe mes subtil.

En definitiva, que porto tres dies i mig en aquesta ciutat tenint sentiments contradictoris. L'exemple mes clar, avui amb la visita al Potala. Aquest mati estava fascinat per estar en aquell indret, pero tambe cabrejat quan veia tants xinesos visitant allo que el seu pais havia volgut destrossar; quan llegia els panells informatius que parlaven de la historia del Potala i ni una sola paraula de l'actual Dalai Lama; quan visitant la sala del tro es podia veure la foto del darrer Dalai Lama pero no la del que ara havia d'estar alla, que havia "desaparegut" del seu lloc; quan mirava davant del Potala i al lloc on abans hi havia el poble ara hi ha una placa dura, amb desenes de banderes xineses i un monument dedicat a "l'alliberament del poble tibeta". Alliberar-los de que? Alliberar-los de qui? Qui els va cridar als xinesos?

De totes maneres, jo estic gaudint d'allo que conisero que es el millor de Lhasa i a mes, he de reconeixer que el parc d'atraccions m'esta venint molt be. Les comoditats de la gran ciutat s'agraeixen despres d'una travessa llarga i dura. A mes de recuperar, dormir i menjar be, aqui un es pot permetre petits plaers com el d'un autentic cafe italia, encara que sigui a preus europeus. Despres de tres dies i mig ja estic mes que preparat per encarar la recta final de la meva ruta.

Be, he comencat pel final. Pero del cami a Lhasa que?

Canvi de paisatge. Uns 70 quilometres abans d'arribar a la Friendship Highway (carretera que uneix Lhasa i Kathmandu) vaig veure... vaig veure... no... no podia ser... UN ARBRE!!! I despres un altre, i un altre, i flors, i camps de conreu! En aquest tram es deixen enrera els paisatges desertics i les pastures. Aixo significa que tambe es deixen enrera els nomades i s'entra en contacte amb els pagesos tibetans, que son igual de simpatics i hospitalaris. Aqui tambe aixequen la ma per convidar-te a tsampa, a cha o chungochu/chang la cervesa casolana molt lleugereta que consumeixen habitualment i que esta bonissima. Jo no sabia que era allo ni que portava alcohol fins que despres de beure tres o quatre gots em vaig aixecar per tornar pedalar... El canvi de paisatge se'm va fer molt agradable despres de tants dies, especialment perque es l'epoca de collita i al camp hi ha una activitat frenetica.

Els rics turistes occidentals mai aprendrem. Recordo com la passada primavera, a l'Atles marroqui, quan passava per alguns pobles en bici, vint, potser trenta nens em perseguien cridant i en algun cas demanant de manera agressiva i sense agafar ale "donamuncarmel-donamunllapis-donamdiners-donamqualsevolcosa". Quan aprendrem que anant per les zones turistiques repartint coses com si fossim reis mags no fem cap favor a ningu? Que no veiem que d'aquesta manera sempre ens miraran com si tinguessim un dolar pintat al front? Si volem repartir boligrafs, no es millor fer-ho directament a una escola? I que consti que en algun moment de la meva vida jo tambe he actuat d'aquesta manera... Dic aixo, perque aqui, malgrat no tenir ni molt menys la mateixa sensacio, en el moment d'acostar-me a les zones mes turistiques, he comencat a veure com la gent posa la ma, he sentit "give me US money". No es pot ni molt menys comparar a d'altres paisos, pero es curios veure el canvi tan important de comportament de la gent quan veuen passar els turistes carregats de pasta i regals. I quant mes t'acostes a Lhasa, el "Hello!" va substituint cada cop mes al simpatic "Tashi dele!".

Per fi dormint en un monestir. Era un tema que tenia pendent des de la visita al Ladakh. Finalment vaig poder passar una nit al monestir de Phuntsoling, petit, en lloc meravellos al costat del Yarlung Tsangpo (Brahmaputra) i fora dels grans circuits turistics. Va ser una experiencia sensacional poder compartir unes hores amb aquella gent tan senzilla. La visita al monestir despres de despertar-me, sensacional, sobretot tenint en compte que els unics turistes alla erem la parella de Manlleu que tambe anava en bici i que vaig coneixer el dia abans i jo. La resta, tibetans. Ah! Encar que em sentis molt ben ben acollit, el que veieu a la foto amb els habits de monjo no soc jo, que per molt que simpatitzi amb els tibetans, jo sigueixo igual d'ateu...

Dec estar pitjor del que pensava... perque un monjo em dongui diners per comprar-me alguna cosa de menjar... No m'ho podia creure! El monjo es va presentar a la nit a la meva habitacio oferint-me un bitllet de 5 iuans (mig euro). Jo no entenia que volia, pero efectivament, em va dir que quan arribes a Shigatze compres menjar. Pero com podia acceptar jo diners d'un monjo? Doncs si, davant la seva insistencia, no vaig tenir mes opcio que quedar-me els diners. I la cosa no va quedar aqui. El mati seguent un altre monjo es va presentar amb pale, un pa d'ordi bonissim perque el fiques a la meva motxilla... Total, que passejant per Lhasa no vaig resistir la temptacio de pesar-me en una bascula al carrer... i si anava be, "nomes" havia perdut 4,5 kilos en tres mesos, d'intens esforc (pero tranquila mama, que ya he recuperado alguno despues de tres dias... jajaja). I be, de pes n'haure perdut, pero vaig com una moto! Els ultims 271 quilometres me'ls vaig cruspir en poc mes d'un dia i mig amb les ganes que tenia d'arribar a Lhasa. No esta malament, no? D'acord, tot per asfalt, pero com dic sempre, amb la bici ben carregadeta.

Lhasa-Kathmandu. Recta final del meu viatge. Despres de tot el que he fet, no sembla la part mes dura. Mes o menys es van trobant serveis i a mes, avui m'han dit que estant acabant d'asfaltar la part mes llarga de pista que havia de passar. Que si, que si, que aquests xinesos van a pinyo.

Despres de moltes setmanes viatjant cap a l'est, ara toca canviar de rumb per travessar l'Himalaia. Alla m'esperen l'Everest, el Cho Oyu i el Shisapangma. Quina traca final, no? La intencio es pujar al camp base de l'Everest amb la bici i acostar-me al del Shisapangma si tinc prou temps, que espero que si. Molts cims de vuit mil, pero tots des de baix. Potser tocaria pujar-ne algun, no? Va Maria, tienes diez escasos dias para conseguirme un patrocinador y hacer las gestiones para ampliarme el permiso del Departament d'Educacio. Pero paralelamente, no cambies la cerradura de la puerta de casa, ok?

Despres dels vuit mil, cap al Nepal i a buscar-me la vida per tornar a Delhi. Uf! Estic parlant de Delhi. Aixo significa que falta poc per tornar a casa... Total, uns 1.300 km. Tenint en compte que en porto mes de 3.600, potser m'he de donar unes quantes voltes per Kathmandu per arribar a la xifra rodona de 5.000 km...

Doncs aixo es tot, propera connexio: a Kathmandu.

Kale shoo!!! O si ho preferiu, Apa adeu!!!

PD: La "Revolucio Cultural" del 1959... Quin eufemisme tan gran, no? Tants anys simpatitzant amb el comunisme per veure una aplicacio tan ... maquiavelica??? No se quin adjectiu posar-li. I ara, vinga a treure pasta dels monuments que aleshores van cremar i destruir.